miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

donar la mà

Les floretes de la Teresa Català arriben quan arriben, sempre interessants, emotives, esperançadores, amb reflexions per desgranar, una cops plenes de llum, d’altres amb ombres i la força per afrontar-les, i de vegades, també, amb molt dolor per trasnformar. I alguns dies et deixen sense paraules, com avui. Emoció, silenci d’impotència, desig de que altra vegada això només sigui un repte com els anteriors, un altre ensurt que segur es tornarà a superar. Desig, esperança i certesa que hi haurà més temps per donar-nos la mà…ganes de donar la mà, de ser-hi i acompanyar.
La myosotis m’atrau – és preciosa en la seva senzillesa – i no he parat fins poder tenir a casa una de les seves varietats, que l’espècie dóna per a molt. Aquesta que ens envia la Teresa és de la Cerdanya. Com que floreix primavera i estiu, ja frueixo del possible passeig plegades per embriagar-nos-en.
En anglès i altres idiomes es coneix com no m’oblidis (Forget-me-notsnomeolvides).
Gràcies per no oblidar-te de nosaltres i seguir-nos oferint l’oportunitat de poder-nos donar la mà… (segueix amb la carta del 7 de juliol)

Càncer de mama. Metàstasi òssia.

 

Supervivència mitja: dos anys.

Un 20% dels casos supervivència als 5 anys.

Han passat dos anys…

Tinc dolor al pit. L’estèrnum. No em deixa respirar a
fons, tossir, mocar-me, escórrer el motxo, girar-me al llit.

Avui comprava rebaixes amb la Júlia, la mimava. No hi
seré. On anirà tot l’amor?

Les persones que viuen el seu dia a dia no entenen el
que visc. Jo sé que qualsevol dia, meu i de tothom, pot ser el darrer. I que
viure no és passar dies, sinó fer-los vida. Però sóc com el qui espera la
injecció letal. Tinc un horitzó limitat… Però no sóc en una sala d’espera grisa
i trista. Visc en família, en alegria. Gaudeixo del viure i de la vida. I no em
puc queixar de res.

Un dia somiava que em mataven. Em fotien un tret al
cap. I moria. Però el que em sorprèn del somni és el moment en que sóc
conscient que no hi puc fer res, que he de morir, que no hi puc lluitar ni
evitar-ho. No hi ha trampes a fer. No es pot comprar. No es pot suplicar. No es
pot guanyar ni un sol instant al moment precís. Entendre-ho en un somni …
Pum! I ja està. Adéu. No hi ets.

I on vas quan no hi ets? I deixes de ser quan no hi
ets?

Per que amoïnar-me per qüestions que tota la humanitat
ha viscut abans que jo i que tota la humanitat seguirà vivint després?

Perquè és humà. Pensem, creem, intuïm, valorem,
estimem, ideem… i ens trobem amb un mur, una paret on hi ha escrit “fins
aquí” amb lletres grans i vermelles.

I… hi ha darrera en aquest mur?

I quan penso això em sento fulla al vent, em sento
brisa entre els arbres, em sento gota en el mar. I vull deixar-me dur… No
patir. Confiar. Avui, viure en l’avui.

Avui hi sóc. Avui hi és en Pere, i l’Anna i la Júlia.
Avui hi sento, hi veig, puc escriure, puc riure. I doncs? Aniré a gospel i
cantaré al concert del divendres a la fàbrica de l’Anís del Mono. Aniré a la
perruqueria i aniré a depilar-me. Prepararé la bossa per pujar a Bellver.
Passejaré pels camps i faré fotografies. Pintaré vidre i faré el fatxenda
davant el “turista”… Viure´!

I és així, agafada al dia a dia com el demà deixa de
ser un interrogant o un dolor i esdevé un avui que es viu i supera. 
L’avui és suportable, és ric, és joiós. El demà és massa reptador!

Tinc sort. Estic oberta a la transcendència. Deixo una
porta oberta dins meu i un interrogant l’empeny a obrir-se més… i intueixo
llum.

També vaig somiar, en temps de trobada!, que era una
noieta en una casa buida… Per finestres i porta entrava la llum. I res més.
Jo esperava.

Dins meu hi ha una noieta que espera en una casa
buida. No em cal res. Sols qui ha d’arribar. I jo obro la porta.

Per què en el dia a dia marxa tot això i m’omplo de
coses, pensaments, fers? Per què no puc mantenir-me sense res, esperant sols?

Ha parat el vent. Torna a fer xafogor. Voldria
trobar-me amb tu i estic aquí escrivint. Per a qui? Per a tu. Quins sentit
tindria si no? Tu, floreta, amic, amiga… companys de camí i de buidades.

On es recull tot l’amor vessat?

Hi ha un Petit Príncep que reculli llàgrimes, riures,
petons i abraçades? On és el planeta de la vida viscuda, donada, compartida?

“Dibuixa’m un xai… dibuixa’m un xai! “

Deixa estar la raó, la lògica, el pensament. Entra al
món del possible impossible. Deixa’t anar. Viu el que ets: una criatura. I dóna
la mà…

On és la meva mà?(la mà que m’ajuda, que em sosté, que
m’acompanya…)  Això ho preguntava deu anys enrere. I la mà es multiplica
si jo m’obro. I hi ha moltes mans a prémer.

“Ralet , ralet, pren el dineret!” Pessigolles a la mà
de l’infant. Mà que agafa. Mà que dóna seguretat.

Tant de bo segueixi fent camí… i pugui donar la mà!

 (Us envio una foto: una miosotis, a Cerdanya. Una floreta menuda però
preciosa…)

Teresa


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.