dia sense cotxes, un dia per viure el carrer
El dia 2 de juny del 1996 ho vam celebrar per primera vegada, ja fa 15 anys. La d’avui ha estat la setzena edició d’una iniciativa innovadora que va canviar moltes coses en la vida veïnal de les persones que habiten una zona de la ciutat que, pel fet de ser-ne l’anomenat “centre”, semblava que no tenien el dret a prendre el carrer i les places com a espai de trobada. (segueix)
Però no només va canviar això. Sota el paraigües d’aquesta proposta es
van crear nodes de col·laboració i intercanvi entre entitats de tota la
ciutat que no tenien experiència en treballar plegades, i es van teixir
complicitats per al present i per al futur. I d’altra banda, es va obrir
un important focus d’atenció, com a espai de reflexió, entorn la
humanització de la ciutat.
Quan es va començar a celebrar, per
iniciativa de l’Associació de Veïns, els carrers del centre –
especialment de la zona de Baix a Mar – eren un constant obstacle per a
la mobilitat, i l’ús que en feien els vehicles de motor els invalidaven
com a espai de veïnatge, trobada i convivència. Era abans de les obres
de remodelació del clavegueram, abans que es pavimentés a un sol nivell i
que s’instaurés la prioritat per als vianants. Era un temps en què les
voreres feien 50 cm, estaven en mal estat, i als carrers s’hi circulava i
aparcava sense cap restricció ni control. Era gairebé impossible
caminar-hi, i en molts casos l’abús i les situacions de perill eren un
impacte molt significatiu sobre la vida diària del veïnat de la zona.
La
idea s’inspirava d’una banda en la iniciativa de Fano (Itàlia) on el
Parlament Infantil havia aconseguit que un dia a l’any es tallés el
tràsit rodat de la ciutat i els carreres servissin com a espai de joc, i
de l’altra en la idea de recuperar el clima de les celebracions
estivals festives pròpies, tradicionals, dedicades al sant del carrer
(com havien començat a recuperar els carrers Sant Rafel, Sant Jaume,
Sant Pau, Carme…) o al voltant de les revetlles de finals de juny.
El dia sense cotxes, un dia per viure el carrer, demostra
que quan el cotxe no és el protagonista principal d’un espai ciutadà,
la vida veïnal, ciutadana, pot adquirir unes dimensions totalment
transformadores. (Recomano llegir carrrer del carme, transformacions que perduren). Hi passen coses que és impossible que passin quan el
carrer és dominat per la circulació o estacionament dels cotxes. La
majoria d’aquestes coses no passen soles (tret de la de sortir a prendre
la fresca i fer-la petar, o sortir-hi a jugar), perquè passin més coses
cal dinamització veïnal i empoderament del veïnat per activar iniciatives de
conivència, comunicació, de recuperació de memòria històrica del carrer, confecció
col·lectiva de decoració, organització de sopars, jocs, exposicions i
altres actuacions interactives i intergeneracionals. Amb tot l’aprenentatge participatiu, convivencial i de presa de decisions que això comporta…
Però perquè passin cal, primer, que la gent pugui
sortir al portal i aturar-se a xerrar amb les veïnes, els veins, cal que la
canalla pugui caminar i jugar sense anar arrambada a la paret, i cal que
tothom se senti part d’una col·lectivitat que es mira als ulls, se saluda i es parla a la cara. Una col·lectivitat amb dret a ocupar el carrer com a espai públic i propi que és, que senti que li pertany en aquest àmbit comunitari; i que té dret a fer-ne un ús
lúdic, cultural, convivencial. Col·lectiu. Encara que sigui de forma esporàdica.
Actualment es discuteix que com que molts d’aquests carrers són d’un sol nivell i
amb menys circulació, ja no cal que es digui dia sense cotxes, que n’hi
ha prou en conservar “un dia per viure el carrer”.
Però jo crec que
està bé no perdre aquest missatge de reivindicació, per recordar de què
estem parlant. I per mantenir viva una expressió que fa uns anys adquiria un caire oficial, si bé més enfocat a temes de medi ambient – el dia sense cotxes europeu – i va semblar
que es convertiria en una oportunitat per estendre aquesta experiència
indiscutiblement positiva, a altres zones de la ciutat. L’aposta no ha
reeixit, i potser per això m’agrada recordar que són deures pendents i
que algun dia caldrà posar-s’hi.
En parlava a l’article “l’espai condiciona la trobada” fent referència a les reivindicacions a la Salut Alta.
Al voltant d’aquesta celebració, del seu potencial, dels seus arguments, dels qüestionaments que planteja i de les transformacions que comporta, hi ha tant a dir i tant a fer, que sap greu que acabi passant desapercebuda i valorada només com si fos una festa típica i tòpica de quatre veïns de carrer. Hi ha un alt valor afegit en tota aquesta feina que és – podria ser – una important aportació a una manera de fer les coses a la ciutat.
Gràcies a l’Associació de Veïns del Centre, i als veïnats implicats, per mantenir-la viva!