marginàlies

No sap ben bé perquè, en contemplar negra nit aquella dona pintada en la façana d’un edifici d’aparença ruïnosa, el seu cervell comença a taral·lejar “Una furtiva lacrima”. Li sol passar sovint, que davant un imatge que l’impacta immediatament recorda qualsevol melodia que res no té a veure amb l’objecte que li ha pres la voluntat.

Feia molts d’anys que no passava per aquells carrers de la part més vella de la ciutat. La darrera vegada encara eren de les putes, de l’olor forta d’abandó i furtivisme. Mai no hi passà de nit, perquè aquell territori era del dimoni, clar, i no hi aplegaves res de bo. De dia era una altra cosa; de dia la deixadesa no semblava tan pregona, amb els bars tancats i la majoria de les bardaixes descansant.

Se’n penedeix, ara, a punt de caure en la setantena, de no haver voltat per allà com feien els cràpules. Hauria d’haver superat totes les pors que l’acompanyen des que cobrà coneixement  i aventurar-se com ho feien els seus companyons.

M’ama! Sì, m’ama, lo vedo. Lo vedo. / Un solo istante i palpiti / del suo bel cor sentir! / I miei sospir, confondere / per poco a’ suoi sospir! / I palpiti, i palpiti sentir, confondere i miei coi suoi sospir…

El restaurant on havia de sopar –un antic establiment d’ultramarins- estava en penombra severa per reafirmar, segurament, la llum de candeles i ciris, que imprimeixen al local un aire calculadament contracorrent.  Amb el primer que es topa és amb una paret prou alta plena de llibres de d’alt fins a la meitat, raó per la qual els llibres són mers objectes decoratius, al mateix nivell de les cadires i taules, cap d’igual, aconseguides a botigues de segona mà o a deixalleries. Just al mig del local, una aranya amb les candeles elèctriques que volen imitar la llum tremolosa de les de cera.

El local és ple a vessar i la majoria de parroquians, gairebé tots, estrangers. Els amants del cosmopolitisme –allò que no ho és, no té dret a ser- cofois, clar. Dues taules llargues amb una quinzena de comensals cada una, celebren, pel que pot deduir de converses i cançons, l’aniversari d’algun d’ells. Veïna de la taula que tenien reservada, una d’aquestes taulades només de dones i una d’elles porta una corona de flors, per la qual cosa dedueix que és ella qui celebra quelcom. L’altra, més allunyada, és mixta i els que l’omplen parlen fort, alemany, probablement, i una de les dones riu escandalosament i aguda. Hi ha molt de renou, costa parlar i que t’entenguin. No hi fa estar de res i frisa d’acabar el sopar. El confit de porcella no l’ha complagut.

Cielo! Si può morir! / Di più non chiedo, non chiedo. / Ah, cielo! Si può, Si può morir / Di più non chiedo, non chiedo. / Si può morir, Si può morir d’amor.

En sortir torna a pensar en el pla municipal que fa anys es proposà embellir el barri amb substanciosos fons europeus i en què una de les fases de l’embelliment va ser fer fora els rendistes més baixos, obrír el pas a les grans immobiliàries i esborrar quelasevol deixant o record de les putes i les seves servituds. I dubta de si el barri és més bell ara o abans.

Una furtiva lacrima / negli occhi suoi spuntò: / Quelle festose giovani / invidiar sembrò. / Che più cercando io vò? / Che più cercando io vò?