marginàlies

La víctima, penalitzada; l’agressor, redimit. La sentència del judici a les bèsties de “La manada” que violaren a Pamplona una noia de 18 anys, i que descarta la violació que bescanvia per una insípida agressió sexual, ha exasperat a qui encara li queden els dits de front necessaris per mantenir la condició humana. I el vot particular del magistrat Ricardo Javier González González ha vexat la justícia, a més de la noia violada, evidentment. Aquest magistrat hauria d’abandonar la judicatura car no té la decència necessària per ser ser equànime.

Mentre seguim demanant explicacions a les víctimes i no als agressors de tota mena d’abusos, les dones seguiran sent considerades mers objectes a mercès dels capricis sexuals dels mascles alfa o omega, tant és. I ningú diu que sigui bo de fer canviar aquesta mentalitat; tampoc ningú no pot afirmar rotundament que es comença a fer feina seriosa en aquest sentit.

Aquesta maleïda sentència m’ha recordat un poema que vaig esbossar per una altra agressió de fa sis anys:

Para esment al mal, estimada.
Malfia’t dels que bé et volen
perquè el preu que n’hauràs
de pagar et pot costar la vida.
Confia en la injustícia, amor,
que sempre acaba posant
a lloc els justos desaprensius
que volen imposar l’harmonia.
Deixa córrer les quimeres,
vida meva, que enlluernen
i esgarrinxen la fredor
precisa per competir i vèncer.
Que no s’escapi cap amoreta
dels teus llavis, estimada.
Avesa-los a saber escopir
amb la màxima diligència.
Refia’t de l’odi, amor.
La seva determinació
ha de fer lluir els matxets
que et calen per sobreviure.
No et deixis emmirallar
per la tendresa, vida meva,
car, de tots, és l’enemic
pitjor si hom vol guanyar la vida.
No vulguis deixar cap rastre
de delicadesa, estimada,
que la sentimentalitat
no és res més que un bord miratge.