marginàlies

Les tortugues de Can Gazà a la fi descansen. A les darreries de març sortiren però retornaren als seus caus quan el fred tornà a fer-se present. Viuen a cos de rei, tot sigui dit, car ningú no les molesta i tenen molt d’espai per trescar. I per si no en tenen prou amb el que pelluquen, diàriament troben les racions de verdesca i aigua que els gazanencs els ofereixen.

Avui he pres un dels mascles més joves i he pogut comprovar l’amabilitat de la pell de sota el coll. Sorprèn la seva docilitat en contrast amb l’aspror de les mans i els peus. L’hi he acaronat i en sentir-se ben atès, ha allargat confiat el coll fins a no poder més, com si volgués fer evident que li agradava molt que el gratàs i que no ho deixàs de fer. Les bèsties tanmateix no ho són tant. L’he tornat al terrer i peresosament però decidit se n’ha tornar al lloc d’on l’he agafat.

Ves a saber per quines capritxoses camades mentals, del tacte plaent del coll de la tortuga he parat a Nicaragua i al descontentament popular -derivat en disturbis que han provocat desenes de morts- per la reforma de la Seguretat Social que proposava el president Daniel Ortega; reforma que, finalment, ha descartat.

No en sé gaire coses, ara mateix, de Nicaragua i en veient el que passa em sap greu. Pel que sembla, el tàndem Daniel Ortega-Rosario Murillo, matrimoni, president i vicepresidenta nicaragüencs, fa matx. Tant, que fins i tot se les tenen i no de bromes amb el poeta Ernesto Cardenal, que el 1994 va abandonar el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), d’on prové el matrimoni (de fet Rosario és descendent d’Augusto César Sandino, líder resistent contra l’exèrcit d’Estats Units) precisament pels tics autoritaris d’Ortega.

I a Can Gazà Ernesto Cardenal és un referent. De fet, la constitució gazanenca té molt, en la seva formulació, de la comunitat contemplativa de camperols i artesans que fundà Cardenal a l’arxipèlag nicaragüenc de Solentiname (36 illes en el sud-est del Gran Llac de Managua) cap als primers anys setanta del segle passat.

Com sigui, davant el present gens galdós de Nicaragua, retorn al “Canto Nacional” d’Ernesto Cardenal, editat el 1973 i que tres anys després  jo llegia amb les dents serrades i els mans en puny. I d’ell, torn a recitar els versos:

“La luna nueva como una leve garza.
Oscurece en el Escondido y canta el cuaco.
Debemos hacer aquí un país.
Estamos a la entrada de una Tierra Prometida
que mana leche y miel como una mujer
mel et lac sub lingua tua.
El beso llega a su tiempo y luego a su tiempo los besos
“En la tierra que te daré no mantengas analfabeta a tu hermano
para que corte tu algodón y recoja tu café. Habla Yavé”.