LA CONSCIÈNCIA DEL FERRO

La tos em desvetlla quan, a Ciutat, acaba de trencar l’alba aquest dissabte que no romprà la monotonia dels dies que es fan dir feiners, com si fossin més consistents que els de festa.

Prenent el xarop medicinal prescrit per combatre la tos i el malestar, pens que he de cercar i trobar el llibre que necessit i en anar al lloc on ha de ser no hi és; res excepcional. En el seu lloc hi trob “Mare de terra”, de Vicent Andrés Estellés, i no em puc estar de tornar-lo a llegir, car Estellés és un vesc molt poderós.

I diu:

amb ulls oberts d’extremades pupil·les
mires la mar, l’extensió blavíssima,
mires la mar, el favorable oratge

i jo llegesc “amb els ulls obrers” (em passa sovint, això de confondre paraules semblants en llegir) i tot d’una veig mans de mar que acuiten la ferotgia que ens circumda.

I després, en dir Estellés

Molt he patit
I ho dic
Pel nostre País.

He viscut hores tristes

pens immediatament en els nostres presos i exiliats; en totes aquelles altres persones i entitats que són perseguides, insultades i criminalitzades per voler volar sense tutela. I em deman si mantinc el coratge suficient per fer-me càrrec del seu patiment i sacrifici; si mantinc la consciència  del ferro per sostenir la veu i el crit que exigeix el seu alliberament.

En arribar a la tercera nova cançó a Mahalta, la que comença:

plou al carrer
com plovia en aquell temps,

veig la nota escrita a mà en l’encapçalament:

“No vagis dòcilment fins a la teva nit.
Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum”

Dylan Thomas

No record perquè ni quan l’hi vaig escriure; i perquè en aquest poema. Per què agermanar Estellés i Thomas? En què pensava? Són aquests detalls ocults que m’irriten i em desconcerten. I tanmateix, entre tos i tos, es desplega el dissabte que deleja ser gojós.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *