EL PILLARD PROFANADOR

Forma part de la gent que mira el que vol creient que és cert i no para gens d’esment en el que veu. I escriu anònims pensant que fa prosa poètica. Es creu extorquidor refinat i no passa de ser un pillard maldestre tocat per la pesta de la ganduleria.

Per ocupar el temps que l’atropella, cerca les ombres per mirar qui vol profanar i imagina; s’obre la tapadora del cervell i deixa que el desordre li apaivagui la droperia. I en aquest estat sent veus mai sentides que se li enganxen en els timpans i li espanten el poc senderi que vagareja, incontrolable.

En plena frenesia demana ginebra i al primer glop generós en segueix la caiguda en l’avenc dels monstres que li encenen l’ardor i totes les formes de la violència. I per això mira com si primer torturàs i després matàs, i mira sense veure res més que la necessitat apressant de fer mal, un mal absolut que ve d’enllà del món conegut.

Es mou com el gats o els borratxos, segons convingui, i no atén res més que la malícia, que li pren les mans i la follia. Farà mal, per tant, sí. Escriurà l’amenaça més clara que pugui endreçar a la dona que segueix des de fa temps i l’enganxarà a l’eixugaparabrises del seu cotxe. Creu que el que sap d’ella i que enumera sumàriament en el paper quadriculat enderrocarà el seu castell fet de seguretats, que és el que enveja. No sap a qui ha de delatar els moviments d’aquella dona, però no el deté: ho cridarà al carrer, que ja es preocuparà de magnificar-ho perquè arribi on cal.

Escriurà l’anònim com si la violàs, com si la forçàs a deixar-se forçar. És gran i gros, té força molt bruta; sap que fa por i que la por, en ficar el seu fibló, paralitza, encolumna. I s’imagina la dona llegint aquelles lletres convertides en ganivets que li omplen el cos de traus i de sang; i de pànic.

I és aquesta paüra intractable allò que deleja. Li repugna el bé però, en el fons, és massa covard per arribar on el seu cervell li indica. La covardia el manté viu, encara, quan hauria de ser mort perquè la seva existència és germana de les amebes des de fa una eternitat. I l’única cosa que el rescata de la no-existència, és escriure anònims amb faltes d’ortografia.

Sap, tanmateix, que mai no reviurà a través dels anònims perquè mai no ha cuidat gens el seu llenguatge, raó per la qual la seva parla no es distingeix gens dels grunys o dels lladrucs. Per això i per allò, anit tornarà a deixar passar el darrer tren nocturn. No s’hi tirarà, com li ho demana l’unça de seny que li queda.

Afegeix un comentari