Fem alguns números
I fem-los començant per denunciar un fet escandalós, que pel que sembla no escandalitza cap partit, nacionalista d’aquí o nacionalista d’allà: la nostra Llei Electoral és una fotocòpia de l’espanyola. Un model que de fet, i a través de dos elements com són per una banda les llistes tancades, que serveixen per mantenir el poder de les cúpules dels partits i controlar ferrament els diputats, i per l’altre les circumscripcions per províncies. Que a nivell d’Espanya, eliminen desenes de diputats de candidatures que més que ser minoritàries, estan condemnades a la minoritarietat, creant majories, de vegades perillosament absolutes, que en realitat no corresponen a la realitat socio-política existent.
Ara bé, a banda del que acabo de comentar, allò que veritablement és indicatiu de moltes coses és que aquí, que de vegades aspirem a ser nació, funcionem encara amb aquesta llei electoral espanyola, Que ni CiU en els seus vint-i-tants anys de govern, ni el tripartit en els seus set, no han volgut tocar. És un detall a tenir en compte.
Dit tot això, per fer aquests intents de radiografia que diu el títol, començo per fer de Catalunya una única circumscripció. Ja sé que més d’un dirà que és una manca de respecte a les províncies dissenyades per Javier de Burgos allà a inicis del segle XIX. Què hi farem! Encara que és molta més falta de respecte, penso, que milers de vots de ciutadans de tres d’aquestes províncies —perdó, circumscripcions— vegin els seus vots llançats a les escombraries. Amb la conseqüència de què aquella vella fórmula que proclama allò tan bonic de: un ciutadà un vot, acaba sent més que discutible, ja que els de més de quaranta mil ciutadans que van votar la CUP no han servit de res. I torno a dir que, en aquest cas, no m’importa que aquest vot perdut sigui de la CUP o de qualsevol altre partit. Si de debò som democràtics, els vots són vots. Siguin d’Agamèmnon o del seu porquer. I perdoneu la cita clàssica.
Sí que mantinc el topall del 3% per entrar a la cambra, perquè és evident que un Parlament amb representants de 24 organitzacions polítiques, que és el nombre de les que han presentat candidatura electoral sols que a la província —perdó, circumscripció— de Barcelona. Algunes d’allò més que pintoresques. Altres que ben poc tenen a veure amb un plantejament democràtic. Vull recordar, de pas, que qualsevol candidatura acceptada rep un llistat d’electors, o sigui, de tots els ciutadans majors de 18 anys. Un veritable tresor per les empreses de publicitat.
Primera radiografia
Doncs bé, amics i amigues, com conclusió de tot el que he vingut escrivint fins ara, he tingut la idea de fer el “meu” Parlament. Sota la base, repeteixo, de circumscripció única, un mínim del 3% dels vots obtinguts, i divisió del total de vots emesos, 3.657.450, pels 135 escons a cobrir. La qual cosa dóna que cadascun d’ells costa 27.922 vots. Per un igual.
I aquí ve la sorpresa. En aquest cas CiU obtindria 39 diputats, PSC 18, ERC 17, PP 16, IC 12, Ciudadanos 9 i CUP 4, que fa un total de 115 diputats. Falten, doncs, 20. Com ho fem? Aquí si que es pot fer una aproximació al sistema D’Hont. Cada divisió dels vots obtinguts pel cost d’escó, ha donat un nombre de diputats, i un quocient. El més alt és el de Ciudadanos, amb 0,87, el més baix CUP, amb 0,52. Un repartiment proporcional dels 20 diputats restants entre els quocients, dóna 3 diputats més a tots els partits, excepte la CUP que sols té que 2.
El mapa parlamentari seria aleshores: CiU, 42 diputats; PSC 21; ERC 20; PP 19; IC 15; Ciudadanos 12 i CUP 6. Possiblement aquest resultat faria el Parlament més complicat de governar, sí, però és evident que seria molt més representatiu, de la realitat sòcio-política del país. De tot ell, ens agradi o no.
Segona radiografia
L’acceptació de Catalunya com una realitat global, ens permet veure altra interessant radiografia. No crec que calgui repetir que, malgrat tot els problemes causats per la crisi, en les darreres eleccions també es dirimia una qüestió de fons. Una qüestió sintetitzada per la frase, o consigna, dret a decidir. Que també vol dir, parlem clar, dret a dir: bon vent i barca nova. Doncs bé, aquesta simulació de llei electoral no espanyolitzada que estic utilitzant, ens diu que 78 diputats representen els ciutadans que estan d’acord amb l’exercici del dret a decidir, 31 els qui estan en contra… i 21 els qui ni saben ni contesten. Per la qual cosa quasi podríem fer la salomònica sentència de partir-lo per la meitat: 10 pel sí, i 11 pel no. La diferència, 88 pel si i 32 pel no, és aclaparadora. Més de dos terços.
I aquesta diferència es confirma si passem als vots purs: CiU, ERC, IC-EUiA i CUP van rebre un total de 2.093.709 vots, mentre que PP i Ciudadanos van rebre 746.122. Quedant als llimbs de la indefinició, els 523.333 del PSC. Que també dividiria per la meitat. Una meitat dels vots del PSC entén que el dret a decidir és en si mateix un dret democràtic, mentre que l’altra meitat és hereu directe d’aquella Federació del PSOE absolutament lerrouxista. Per més que amb la façana repintada perquè els temps ja són altres. I la suma, altra vegada ens dóna dos terços de ciutadans amb dret a vot, d’acord amb el dret a decidir.
Tercera radiografia
Però encara podem fer altra radiografia del conjunt de votants catalans. La de la posició de l’electorat davant la crisi i com abordar-la. A partir, esclar, de la posició dels partits als qui votaven. Una radiografia una mica inquietant, si més no, per a mi.
Els 746.122 votants de PP i Ciudadanos penso que podem definir-los com defensors absoluts de l’economia de mercat a l’espanyola. Gent que amb totes les contradiccions que es vulgui, aproven la política econòmica de retallades i d’austeritat. Si més no, una part són el suficientment nacionalistes com per posar la unitat d’Espanya per damunt dels seus interessos com ciutadans subjectes a la crisi.
Els 981.368 votants d’ERC, IC-EUiA i CUP, expressen que l’alternativa nacional, ha de tenir també una expressió social. Diferent en cada formació, però existent. I d’aquí, penso, el seu increment de vots. Fet interessant.
I l’1.112.341 de CiU, podríem dir que, de manera semblant a la de PP-Ciudadanos, ha votat l’opció nacional prioritàriament a la social. Absent del seu programa com ja vaig dir en el seu moment. I d’aquí la seva pèrdua de vots respecte l’anterior.
I finalment ens queda, un cop més! el PSC, dels que, també un cop més, no sé que dir, ja que ell tampoc no ha dit res en aquest camp.
Interessant, oi?
Prou sé, que el model que he usat, circumscripció única, pot ferir sensibilitats, ja que elimina les candidatures provincials —perdó, circumscripcionals. Siguem seriosos, però. Les diferents candidatures d’un mateix partit, no són confegides a partir de donar entrada a diferents, i representatives, sensibilitats i problemes específics, sinó que a partir de difícils i complicats equilibris que en alguns casos són quasi que caciquils. I sobre tot, amb la visió de la província com un fet homogeni, quasi quasi com una patria chica, com diu el folklorisme provincial espanyol.
Però, què tenen a veure els problemes del Segrià amb els del Pallars Jussà, no parlem ja d’era Val d’Aran, per parlar de Lleida? I no sols això. Un cop al Parlament, tots els diputats voten el que mana el cap de colla. Aquell senyor, o senyora, que alça la mà amb un, dos o tres ditets aixecats, i la seva troupe vota disciplinadament si, no, o abstenció. I l’exemple més bèstia és el de la troupe del PSC al Parlament espanyol votant disciplinadament, un parell de vegades! contra el que el seu partit havia votat favorablement al Parlament català?
Evidentment, el mètode de circumscripció única que he utilitzat, si bé faria una mica més representatiu el Parlament, no solucionaria el problema de fons de la manca de veritable representativitat dels diputats elegits dins d’una llista única i amb posició immodificable en ella. Solucionar això, demanaria una radical ruptura amb la llei electoral espanyola. Passar a diputats comarcals elegits en alguna mena de llistes obertes, i que periòdicament haguessin de passar comptes davant dels seus electors. Però, aquesta, ja és altra història, que permetria altra radiografia.
I ja està per avui. Així que amigues i amics, i amicalment com sempre, fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però en arribar al que anomenes primera radiografia discrepo totalment del raonament, i no pas per motius polítics, sinó per raons matemàtiques. No sé exactament què entens per quocient (el quocient enter és justament el nombre de diputats!); tendeixo a pensar que et confons amb les restes o amb els quocients parcials, que no són comparables entre si.
I aquí és on falla el teu sistema, que dóna lloc a un biax enorme en relació al que s’ha d’entendre per rapartiment proporcional. Adona’t del contrasentit: un partit al qual li manquessin molt pocs vots per a obtenir n+1 diputats en la primra distribució, es trobaria que, en repartir proporcionalment les restes, en guanyaria de cop tres o quatre: li sortiria molt compte la pèrdua d’aquest pocs vots.
Fixa’t en les dades que tu mateix addueixes – que no acabo de veure clares: en el primer repartiment, la proporció entre primer i segon (CiU i PSOE) és de 39 a 18 (2.17; un cop fet el repartiment complementari, la proporció passaria a ser de 42 a 21 (2.00). La proporció real és de 2.13, que s’ajusta molt més als teus primers resultats. I les CUP, amb l’11,3% dels vots de CiU, passarien a tenir el 14,28% dels diputats de CiU.
Justament el mètode de d’Hondt es va inventar per ajustar al màxim vots i escons sense trossejar persones: aplica’l als vots vàlids un cop descomptat els que no arriben al 3% i veuràs el resultat: CiU, 45; PSOE, 21; ERC, 20; PP, 19; ICV, 14; C’s, 11, i CUP, 5.