13 de juliol de 2010
Sense categoria
0 comentaris

84a carta. Reflexions postmanifestació

Amics i amigues: aquest cap de setmana ha estat una bona barreja. Explosiva. Centenars de milers de manifestants no pas reivindicant cap Estatut, sinó que dient no a la pellaringa que ens han deixat, jugadors catalans forjant una explosió d’unitat (no sé si indisoluble) espanyola… Sí, si, la cosa té la seva gràcia
Amics i amigues:
    per primera vegada en 84 setmanes, no se ben bé com començar. I és que per la seva magnitud, i significat, costa parlar sobre la manifestació de dissabte intentant fent-ho des d’un cert distanciament. No indiferència, que quedi clar, sinó aquell distanciament brechtià que intenta que l’emoció del relat, de l’acció, no ens impedeixi fer una anàlisi –més o menys encertada, esclar—, del que està passant davant dels nostres ulls. I molt especialment del que hi ha més enllà d’aquesta acció.
I és que, com és sabut, de vegades els arbres no deixen veure el bosc, de la mateixa manera que hi ha altres que és el bosc qui no ens deixa veure els arbres.
    Aquest dia, però, bosc i arbres eren una mateixa cosa. Tenien la mateixa importància i ningú tapava ningú. Era un dens bosc format per milers d’arbres diferents, alhora que milers d’arbres diferents formaven un dens bosc. I perdoneu aquesta mena d’arravatament silviolíric, però centenars de milers de persones (no entrem en el ball de xifres: deu centenars de milers fan un milió) són un immens bosc, format per centenars de milers d’arbres.
Tots individualment diferents, sí, però sentint-se, sent en aquell moment, part del mateix bosc.
    I això és un fet inqüestionable, per més que la caverna més cavernícola, o sigui l’Espanya eterna, des de l’edat de les cavernes, si no és que una mica abans, ha volgut negar-ho. I entre aquests que no veuen el que no volen veure, cal comptar Rubalcaba, fent distincions entre els manifestants bons, una majoria, que reclamava l’Estatut… i prou, i els manifestants dolents, una minoria que en realitat reclamava “otra cosa” (sic), I s’equivocava, perquè la veritat és que la gran majoria, i d’una manera espontània, ja no reclamava per a res l’Estatut del 2006 sinó que la “otra cosa”.
    I això ha obert una nova perspectiva. Absolutament nova, i inesperada en la seva magnitud.
Ara bé, a banda dels elements que podríem dir satisfactoris (si més no moralment), hi ha altres que cal veure amb el ja al·ludit distanciament. Amb una certa perspectiva. Primer que res, que a la manifestació hi va haver una doble convocatòria: la ja prevista fa temps per Òmnium Cultural encapçalant un grup d’entitats de diferent signe, o sigui el que se’n diu societat civil, i la descarada, potser caldria desesperada, maniobra de darrera hora de qui, Montilla, durant quatre anys ha assistit amb disciplinada obediència a totes les maniobres que des del govern Zapatero s’han estat fent per així poder culminar, i donar per acabat, el procés de “descentralitzacíó”.

    No sé perquè, però penso que en aquesta maniobra per controlar la, impossible d’aturar, manifestació, Montilla es va veure a ell mateix com una nova versió de l’heroica figura de Delacroix. Enarborant la bandera catalana —perquè no dir senyera? els britànics diuen Unión Jack a la seva i ningú s’esvera—, i guiant el poble cap a no se sap on. Sense cap pit a l’aire, naturalment, ni cap consigna que molesti Manzanares enllà, esclar…
    I havent arribat aquí, cal dir que tot el debat posterior ha estat una trista mostra, de la baixa qualitat política, i humana, del tripartit —CiU no sé si amb intel·ligència o puteria, s’ha desmarcat del debat—, i és que eleccions a la vista, i a més un horitzó força borrascós per tots tres socis, fan perdre el senderi a qualsevol que més que defensar una opció política, més aviat defensa el seu lloc al sol. Atacant més el competidor, que no pas presentant les bondats de la pròpia mercaderia.
   I en aquest punt, el PSC s’ha guanya el gran premi d’honor per les coses que ha arribat a dir. I Miquel Iceta —gran i històric manipulador, de qui recordo aquell estrany afer d’espionatge pseudo-privat amb seu… a La Vanguardia! que va acabar costant-li el lloc de vicepresident a Narcís Serra; i els tripijocs del Congrés de Sitges, que van liquidar Obiols, i…— que als Matins a TV3 va presentar la pintoresca teoria de que no era possible que Ómnium, — “que vol dir tot, tothom” va assenyalar amb la gravetat d’un ase que ha estudiat llatí—, no permetés que el president de tots, Montilla, anés al capdavant de la manifestació. Ben embolicat amb la bandera, per no enconstipar-se. Home, Miquel, tot just perquè òmnium vol dir tot, tothom, en aquest cas el president de la Generalitat és una part d’aquest tot. Un més. Cosa que l’hauria fet gran. Mentre que ara, la veritat és que s’ha quedat petit, molt petit, francament petit.

    Ara bé el pitjor de la intervenció d’Iceta, i per la qual cosa lo haurien de concedir la Gran Creu de Llautó Ensenyat, va ser afirmar que CiU no volia que Montilla encapçalés la manifestació “perquè és d’Iznájar”, obrint amb això un camí que de cap de les maneres es pot permetre en una societat com la catalana, farcida de Martínez i López de primera generació bastant més bons catalans que gent amb disset generacions constatables. I també obrint una bretxa que ves a saber si no serà usada per la reacció espanyolera. La d’aquí i la de fora. Pensa Iceta que a Andalusia acceptarien un president nascut a Montmeló i que es digues Josep Montell? Doncs aquí sí. I és que quan no es tenen arguments vàlids, es diuen unes rucades de vegades d’allò més perilloses.

    Ara bé, a banda de tot això, penso que tot el debat previ a la manifestació, la heroica resistència tant als lemes com a que anés encapçalada per gent per a ells “políticament de segona”, ha estat bona mostra d’un fet greu: la desconfiança, quan no la por, que té una certa esquerra —esquerra en comparació a…, de la mateixa manera que la butaca 11 d’un teatre pot estar a l’esquerra de la 9 i a la dreta de la 13—, té a la societat civil. A les masses, que sempre són indisciplinades. Cosa que és certa, especialment quan els qui podrien ser el seus dirigents, no sols són força inútils, sinó que a més a més s’esforcen a demostrar-ho.
    I en aquest cas, la desconfiança envers la societat civil per part del PSC, que no és nova, i la necessitat de controlar-la, ha estat excessiva. Causant un debat francament lamentable, quan la oportunitat d’anar es segon rengle, deixant el primer per les entitats adherides a la crida feta per l’Òmnium, no sols no hauria disminuït la importància de Montilla i la seva cort, àulica, sinó que l’hauria fet més gran. Tant ell, com els seus socis que han estat incapaços de plantar-li cara obertament, farien bo d’adonar-se’n de la multitud de cartells, alguns francament creatius, divertits i encertats, sobre els polítics —no sobre la política, sortosament, els quals han estat una bona mostra de perquè la massa “incontrolada”, fa por a les mentalitats conservadores. Es presentin del color que es presentin. I hauria de fer-los reflexionar, en aquest cas a tots, no sols al tripartit, si és que són capaços de fer un esforç mental tan descomunal.

    Dit tot això, permeteu-me un altre fet que mereix una reflexió. El primer punt de convocatòria deia que la capçalera, la qual teòricament és la que obre qualsevol manifestació, estaria a Diagonal/Passeig de Gràcia. Al seu darrer, on ha d’anar el gruix de la gent, la veritable manifestació i no pas les patums de torn, el carrer Gran de Gràcia, estret malgrat el seu nom. Això és el que estava anunciat el dia anterior, i el que la gent sabia.
Després, a darrera hora es va canviar el punt de sortida a Passeig de Gràcia/Aragó, però la gran majoria no es va assabentar, i davant la perspectiva del batibull que es muntaria al Cinc d’Oros i voltants, milers i milers van anar directament al Passeig de Gràcia per tal de veure-la arribar i incorporar-se. El resultat, junt amb la manca d’un servei d’organització que deixés un espai suficient al davant de la capçalera, per tal que aquesta avancés de manera que tots els qui estàvem al laterals ens anéssim incorporant, va acabar sent un desgavell total. Espectacular en quan a vista aèria, sí, però no es prou.

    Com que a aquestes alçades ja hi ha experiència més que sobrada d’aquestes coses, la lògica hauria estat muntar la capçalera directament a Aragó, i fins i tot a la Gran Via —impedint de pas que alguns fantasmes muntessin la seva pròpia paradeta—, i en cops d’acabar a la Plaça Tetuan (que no té cap significat especial), fer-ho al Passeig de Sant Joan, o millor encara, amb Montilla al capdavant, a la Delegació de Govern… per més que això fes perdre a Zapatero el seu famós “talante”. I és que, amigues i amics, no és el mateix veure una gran, enorme, massa concentrada, i no sabent ben bé que passa ni cap a on anar, que veure-la avançant, rengle rere rengle, en una desfilada (he escrit “desfilada”) inacabable. D’hores.
    I vet aquí la pregunta: què pensaven els qui van decidir el itinerari inicial? Que la gent, la ciutadania, no respondria? Que encara s’estaria a la platja? Què feia massa calor per manifestar-se? Si es així permeteu-me que digui que, contra el que tant sovint es diu, en aquest cas tenim uns dirigents que no ens els mereixem.

    Fins aquí les reflexions, algunes de les reflexions, que em va provocar la manifestació pròpiament dita. Però és que més enllà hi ha una realitat que es diu Espanya (he escrit Espanya, i no estat espanyol). I també la d’un Estatut retallat, que per més promeses que es facin, és el que és.
Però, amics i amigues, aquest problema d’Espanya (he escrit Espanya, i no estat espanyol), cal tocar-lo amb tranquil·litat (per més que de vegades sigui veritablement intranquil·litzador) per la qual cosa ho deixaré per a més endavant. La setmana vinent, quan ja se sàpiga l’actitud dels diputats del PSC al debat del Congrés.
    Així que fins al proper dilluns. Amicalment, com sempre

                                                                Francesc Font

PD. Final feliç de la Copa Mundial de Futbol. Els futbolistes de Can Barça han estat els qui han marcat tots els gols, fent el que pertoca fer a tot aquell que viu i treballa a Catalunya: pencar com Déu mana i deixar-se de romanços, a fi que Espanya estigui ben peixada. “Aquí no hay ni catalanes ni madrileños ni andaluces —deien els arxixovinistes locutors de les emissores de ràdio i televisió, responent a tot el que passava a Catalunya ran de saber-se la sentència del Constitucional—, aquí no hay más que españoles”. Sí, amics i amigues, per més petons a la senyera (bandera navionalitària segons el TC) els jugadors de casa han fet una gran servei a la unitat indissoluble de totes les terres d’Espanya. Tot just mentre que aquí passa el que passa.
    Espero que aquest any, en la cerimònia de la presentació de l’equip, alguns s’estalviïn el protocol·lari crit de Visca Catalunya! I és que en aquests moments, com diuen els Sants Evangelis a alguna banda, no es pot servir dos senyors alhora.

    Per cert. El comportament de centenars de milers de manifestants, el dissabte, i d’algunes desenes de milers d’espanyolers el diumenge, expressa la diferència antropològica entre el carpetovetonisme asalvatjat, i l’europeisme civilitzat.

    I per acabar amb el tema. Després del final feliç, ve la dura realitat. I per més que el pintoresc ministre d’Indústria, Sebastián, hagi dit que si es guanyava la Copa, el PIB espanyol creixeria (!), la realitat és molt diferent. I en aquest punt, el carpetovetonisme asalvatjat, pot arribar a ser perillós. Molt perillós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!