DIES ATZIACS I DESLLORIGADORS INTROBABLES

Ens assetja l’odi, gens ni mica refinat, ans al contrari, amb més determinació que mai. I el silenci de qui hauria d’aixecar el puny, la rosa i el cant en contra, ajuda a què penetri més endins la repulsió vers la determinació a voler ser poble adret. I també ens encercla el foc del supremacisme en molts d’ordres, sobretot el lingüísticocultural, tot esperant que, com els escorpins, ens autoinjectem el verí que ens ha d’anorrear. Es torna a imposar el règim de la inòpia, de les cucales i del garrot que més envileix, i tot són aplaudiments que fan callar les raons del seny. S’afanyen a retallar-nos el bec, les ales, la llengua i la cresta. Converteixen per art de mala bava la nostra resiliència en violència latent o explícita. S’inventen realitats just per difamar-nos. Tot són dies atziacs i costa d’encertar el desllorigador de tot plegat.

No cal cercar refugi, no; tanmateix tot depèn de la nostra tossuderia mancomunada per sortir-ne amb el cap i la cua ben alts d’aquest repte sobirà, però fa bé obrir parèntesi o fer téntols i anar on s’hi poden trobar les claus per obrir tots els cofres, la literatura. I fas parada a “Solenoide”, de Mircea Cărtărescu, i et deixes prendre per passatges com:

“Més enllà de tots aquests escenaris de tortura, els monstres absoluts, els monstres psíquics, són formes fetes per torturar eternament la vida eterna de la ment, com el penediment, com el remordiment, com la pena, com el deshonor, com el record d’uns fets que no haurien hagut de passar i tanmateix t’abrusen la memoria amb el ferro roent. Com el terror de més enllà del terror, el terror absolut, la mare de totes les nostres pors: la d’una eternitat on ja no existeixes”.

Afegeix un comentari