ELS MOTS DE L’ESTIMBORI

Fa una eternitat que la casa dels prodigis acull amb tota la solemnitat heretada les segones festes de Nadal i Pasqua. Les presideix la matriarca, que malgrat els noranta-un anys segueix ben atenta a tot el que es diu i fins i tot a tot el que es pensa; i sobretot no perd de vista el més menut de la nissaga, que justament avui fa cinc mesos.

La inquietud de la carn dels més joves es deixa sentir amb força i potència de veu, obrint somriures malèvols als que ja albiren les primeres banderoles que fiten la decadència. Avui, com pertocava, hem provat les panades que hem fet els diversos elements familiars que seguim fent per tradició i per gust. I totes han estat boníssimes, clar. Han faltat, això sí, els robiols de cabell d’àngel perquè només agraden a un.

Pujant a la casa, hom cau en el compte que fins fa un bon grapat de desenes d’anys, per la segona festa de Pasqua, al meu poble se celebrava la darrera processó de la Setmana Santa, la dels malalts, a la qual s’hi podien incorporar les dones, raó per la qual era la més concorreguda de totes. Partia molt d’hora, trencant l’alba, i acabava pels volts del migdia perquè tots els malalts que volguessin també poguessin combregar per Pasqua. Aleshores, els malalts només rebien la comunió cada primer divendres de mes.

I també es cau en el compte que en desaparèixer aquestes mobilitzacions religioses també hem perdut molts de mots que s’han avesat als estimboris, en l’accepció del meu poble, això és, “Sostre fals, dins una habitació, per a estojar-hi coses de poc ús”, segons l’Alcover-Moll. Les vexil·les, el pal·li, el colís, l’humeral, els cirials, els roquets, entre moltíssims d’altres, són mots que ja no fan vasa ni traüllen pels pobles.

Ha fet un dia ben pasqual, a la casa dels prodigis. Havent dinat, tots els que ja no hi són s’han concentrat a la clastra i han conversat fins ben tard. Cap d’ells no frissava de partir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *