La divisió estratègica independentista és el pitjor escenari per a les eleccions vinents, perquè s’agreuja per la competició per l’hegemonia electoral. Afebleix l’independentisme pragmàtic perquè amb només la meitat dels vots republicans aboca al fracàs la Taula de Diàleg, la seva gran aposta. Atrofia l’independentisme rupturista perquè amb l’altra meitat dels vots independentistes no obtindrà el mandat democràtic per repetir un nou octubre de 2017 i continuarà amb desobediències puntuals sense una finalitat clara. Multiplicar els retrets mutus no és treballar per la unitat. Només fer propostes que puguin ser assumides per tots els independentistes ens farà avançar vers la República Catalana.
L’estratègia compartida que proposo tindria dues fases. En la primera els partits republicans firmarien un “Programa Comú per l’Amnistia i l’Autodeterminació” de cara les eleccions vinents. Es basaria en l’aprovació d’una llei d’Amnistia (com la que proposa Òmnium) i una Reforma de la Constitució de 1978 per celebrar un referèndum per la independència. En aquesta primera fase es donaria una oportunitat a la Taula de diàleg, però la part catalana no esperaria passivament les propostes del Govern espanyol. Al contrari portaria la iniciativa amb la força d’haver guanyat les eleccions amb aquests programa. Perquè un acord per l’Amnistia i l’Autodeterminació generaria l’entusiasme imprescindible per superar el 50% dels vots. Els representants catalans atorgarien aquest marge de confiança no perquè es refiïn del Govern Progressista espanyol, sinó per l’obligació moral d’atendre les esperances que alguns dels nostres conciutadans han posat en la coalició PSOE-Unidas Podemos. Parlem de les persones que no pensaven votar en el referèndum de l’u d’octubre de 2017 però que van fer-ho després de veure les càrregues policials. En recordo les cares a la mesa electoral en la que jo estava al barri de Sant Ildefons de Cornellà. Un dels efectes de la repressió ha estat endurir-nos per resistir, però sovint ens hem tancat en el nostre entorn independentista, sense l’empatia suficient amb els catalans contraris al despotisme de la dreta espanyola i que ara creuen en l’esquerra del règim.
Molta gent que ha lluitat durament en aquests anys creu sincerament que aquesta proposta és repetir «pantalles superades». Els proposo recordar que el referèndum i la proclamació de la República de 2017 van arrancar l’any 2014 amb la negativa del Congrés de Diputats a la llei per celebrar un referèndum per la independència que va defensar Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera. PP i PSOE creien que el poble català acataria l’abús del Regne d’Espanya com va fer el PNB al rebuig al Pla Ibarretxe. Ara saben que aquella denegació va desencadenar la consulta del 9-N, les eleccions plebiscitàries, el referèndum de l’u d’octubre, els presos i exiliats polítics, el 155, la protestes contra la sentència del Tribunal Suprem, etc. En definitiva la crisi més greu del règim de la Segona Restauració monàrquica. Una Llei d’Amnistia i una proposta de Reforma Constitucional desemmascararia l’’actitud del PSOE i aguditzaria les contradiccions de Unidas Podemos i En Comú Podem. M’he atrevit a redactar una «Disposició Addicional» que adjunto al final, per demostrar que una reforma constitucional per un referèndum d’independència podria ser acceptada si un terç de diputats de la dreta de mentalitat franquista no tingués dret de veto.
La segona fase de l’acord estratègic es posaria en marxa amb el previsible rebuig a la llei d’Amnistia i a la Reforma Constitucional. La resposta catalana hauria de comportar la convocatòria de noves eleccions per obtenir un mandat per re-emprendre la proclamació de la República. La nova negativa a la voluntat de la majoria del poble català demostraria al món la falta de voluntat del Regne d’Espanya de resoldre de manera democràtica el seu conflicte amb Catalunya. Els mesos de debats, confrontacions i mobilitzacions haurien preparat les condicions polítiques i socials per obtenir més del 50% dels vots per la DUI. Aquesta hauria de ser immediata, un cop investit el nou President de la Generalitat. Aquell dia hauria d’anar acompanyada de totes les formes de lluita no-violenta que hem après en els darrers dos anys i que hauríem de perfeccionar en els mesos de negociació. Aquesta seria la gran diferència en relació al 27 d’octubre de 2017: centenars de milers de persones paralitzant el país i defensant les institucions al carrer. Aquesta resistència haurà de durar el màxim de dies possible per forçar una crisi greu al règim monàrquic i una mediació internacional.
Amb un acord estratègic el moviment per la República Catalana passaria de la resistència dels darrers temps a l’ofensiva. Durant dos anys hem demostrat una resiliència admirable davant l’empresonament i l’exili dels nostres líders, enfront de l’aplicació del 155, al voltant de les investidures del President de la Generalitat, contra les euroordres i contra la sentència del Tribunal Suprem. Però la pilota la tenien el Govern i els tribunals espanyols i nosaltres hem de corregut al seu darrera fins a l’esgotament. Les futures eleccions al Parlament ens donen l’oportunitat de recuperar la iniciativa i fer córrer al contrari.
1. La Constitució espanyola reconeix que estan emparades per l’article primer del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civil, signat pel Regne d’Espanya el 13-4-1977, les nacionalitats que en els regnats de Felipe III i Felipe IV tenien el mateix estatus polític que Portugal i que en el regnat de Felipe V van patir l’abolició de la seves constitucions i van ser annexionades per la força de les armes al Regne de Castilla, que el 1812 va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya,
2. Les nacionalitats que no es regeixen per l’Estatut d’Autonomia que van aprovar els seus ciutadans en referèndum, perquè van ser modificats infringint el procediment establert a l’article 152.2 de la C.E. podran convocar un referèndum sobre la seva continuïtat al Regne d’Espanya. El seu Parlament podrà convocar-lo en les mateixes condicions amb que va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia.
3. Espanya ha de ser una unió voluntària, no el resultat d’una unitat imposada per la força a les seves nacionalitats. Per aquesta raó, si en un referèndum com el previst en el punt anterior, la majoria dels ciutadans d’una nacionalitat voten contra la seva continuïtat en el Regne d’Espanya, una llei orgànica reconeixerà que els seus territoris no formen part del territori nacional espanyol, tal com les «Cortes Españolas» van fer amb l’antiga província del Sàhara Occidental a la llei 40/1975 de 19 de novembre de 1975, la primera signada per Juan Carlos de Borbón.
4. En el cas de que els ciutadans d’aquesta nacionalitat refusin continuar formant part del Regne d’Espanya, aquest reconeixerà el nou Estat que s’haurà de constituir i no posarà cap impediment per tal que sigui reconegut per la resta d’Estats, ni perquè pugui formar part dels organismes supranacionals dels que el Regne d’Espanya forma part, si el nou Estat vol continuar pertanyent-hi.
5. Els ciutadans del nou Estat que ho desitgin podran mantenir la nacionalitat espanyola. Per garantir aquest dret el Regne d’Espanya i el nou Estat signaran un conveni de doble nacionalitat com el que té amb diverses repúbliques americanes que havien format part del Regne d’Espanya. Per mantenir els llaços culturals i lingüístics s’establirà un règim de reciprocitat en les concessions de ràdio i televisió i en altres àmbits de comunicació cultural per tal que els ciutadans del nou Estat puguin sintonitzar les emissores de ràdio i els canals de televisió espanyols i els ciutadans del Regne d’Espanya puguin fer-ho amb els de la nacionalitat separada.
6. Per garantir la seguretat jurídica als ciutadans i a les empreses de tots els països en aquest mateix conveni o en d’altres especialitzats s’establiran els procediments i passos a seguir en els traspassos polítics, administratius, de la seguretat social, impostos, cotitzacions socials, pensions, etc. El conveni o convenis esmentats se signaran en un període màxim d’un any des de la celebració del referèndum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!