SEMBRAT DE PADRASTRES

Llegesc amb un gust molt intens “Solenoide”, de Mircea Cărtărescu, un text extraordinari i notablement traduït per l’eivissenca Antònia Escandell Tur, i editat per Edicions el Periscopi. El llibre m’atrapà just començar-lo i d’aleshores ençà me manté dansant en el seu camp magnètic. Hi trob de tot, llegint-lo; amb molta freqüència em fa obrir desmesuradament els ulls del goig i puc anar on vull a partir de les seves propostes. I són passeigs que s’aprofiten, que oxigenen, esclareixen panorames i carreguen els esperits de claror.

És així que no fa gaire, després d’estar un grapat d’hores solenoiditzat, em demanava si seria possible que naixés una persona després d’haver sembrat un padrastre. I també si els murs de llibres, en cas que es fessin, esdevindrien elements de resistència o pistes d’envol de tots els somnis que ens cal empaitar si no volem cedir la nostra humanal condició a les feres del mercat que ens consumeixen lentament i implacable.

Aquest diumenge ajudava força a la lectura de “Solenoide”. De bon matí la pluja queia molt menuda i el fred senyorejava, la qual cosa afavoria restar a casa per molt que fos el dia del Ram. I com més avançava la lectura, més clar quedava que llegim –i alguns provam d’escriure- per descansar el cervell, per foragitar la seva ànsia. Llegir és necessitat, sí; vici, també. Cărtărescu ho diu amb molta contundència i veritat: “Que l’escriptura et menja la vida i el cervell, com l’heroïna”. I també que “La literatura és, massa vegades, un eclipsi de la ment i del cos d’aquell que escriu”.

Idò això, sí…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *