Quan ens convé trencar amb la legalitat espanyola i afrontar les represàlies del seu Estat? Un estratega, estudiós de la I Guerra Mundial, assegura: «és temerari atacar un enemic atrinxerat i que la marrada més llarga acostuma a ser el camí més curt». Hem de tenir-ho present en plantejar la resposta a la suspensió de la consulta, amb la qual l’Estat espanyol busca, com efecte col·lateral, la divisió del bloc sobiranista per intentar el seu col·lapse. Davant el veto a la consulta tenim tres respostes:
A) Desobeir la suspensió del Tribunal Constitucional, fent ara la ruptura amb la legalitat espanyola. Comporta dos tipus de riscos: per un costat les represàlies judicials envers els càrrecs públics i els funcionaris de la Generalitat i la suspensió total o parcial de l’autonomia; per l’altra el boicot de les forces constitucionalistes que no participarien en la campanya electoral i no votarien. La divisió del bloc sobiranista és segura.
B) La convocatòria d’eleccions plebiscitàries amb una candidatura o un programa comú a favor de la Declaració Unilateral d’Independència i obtenir la majoria absoluta necessària. Cal comptar amb que la campanya constitucionalista seria terrible i no tots els partits que donen suport a la consulta voldran formar part del bloc unilateralista. No sabem com respondrien els votants a la suma de les incerteses apocalíptiques dels constitucionalistes i la divisió del bloc sobiranista.
C) Una tercera proposta, no contemplada fins ara, és passar de la fase del dret a decidir a la fase del dret a l’autodeterminació, centrada en demanar a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’organització d’un referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya. Es tractaria de convertir el proper cicle electoral ( municipals i espanyoles) en plebiscits a favor del referèndum d’autodeterminació i reservar les eleccions al Parlament de Catalunya de 2016 per a la Declaració Unilateral d’Independència.
Amb aquesta estratègia aleshores seríem més forts i el Regne d’Espanya més feble. Seriem més forts als Ajuntaments catalans per la caiguda del bipartidisme PP-PSOE que auguren totes les enquestes. L’Estat espanyol seria més dèbil perquè tindria unes Corts més fragmentades i l’ascens de «Podemos» que reconeix el dret a l’autodeterminació. A més tindríem una representació catalana compromesa amb el referèndum d’autodeterminació en comptes de la dubtosa que hi ha ara. Amb la voluntat del poble català a les urnes reclamant l’autodeterminació les instàncies internacionals no podrien continuar tractant el cas català com un afer intern espanyol. Ja no es tractaria de tensions fiscals o d’interpretacions constitucionals que són assumptes propis dels Estats, sinó un principi bàsic de l’ordre mundial. Perquè en la fase del referèndum d’autodeterminació hauríem d’explicar al món els tres segles d’annexió amb les guerres, els bombardeigs i les repressions, la darrera de les quals la franquista, que el Regne d’Espanya ha infligit a Catalunya.
Aleshores, després d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, amb la victòria de les forces favorables a la Declaració Unilateral d’Independència, seria el moment de la ruptura amb la legalitat espanyola. Les possibilitats de victòria es multiplicarien, perquè el reconeixement internacional seria més probable. Aquest cicle electoral pel referèndum d’autodeterminació vinculant ha d’anar lligat a les mobilitzacions unitàries.
Aquesta tercera opció hauria de començar l’endemà de la suspensió de la consulta del 9-N amb la convocatòria d’una magna assemblea de tots els representants electes del poble català i de les entitats sobiranistes, presidits pel President de la Generalitat. En ella s’hauria d’aprovar la demanda d’un referèndum d’autodeterminació dirigida al Secretari General de les Nacions Unides i a la seva Assemblea General. Aquesta hauria d’explicar, com va fer la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, les causes històriques i les recents de la nostra petició. En aquesta mateixa Assemblea caldria prendre el solemne compromís de convertir les eleccions municipals del maig vinent en un nou 14 d’Abril amb grans concentracions a favor del referèndum a totes les viles. Igualment s’hauria d’acordar la presentació d’una Entesa per l’Autodeterminació de cara a les properes eleccions espanyoles, evocant tant les eleccions de l’any 1977 i l’Assemblea de Parlamentaris, com les eleccions de Solidaritat Catalana de 1905. El programa comú molt simple: la demanda d’un referèndum d’autodeterminació.
Després d’aquesta magna Assemblea caldria iniciar la resistència civil el mateix dia 9 de Novembre. L’objectiu de la consulta no vinculant és demostrar al món la voluntat d’independència dels catalans. Aquest mateix objectiu es podria assolir si aquell dia dos milions i mig de catalans dipositessin a les urnes la seva adhesió individual a la demanda d’autodeterminació a les Nacions Unides. Aquesta macropetició, la més gran que mai hauria rebut l’ONU, hauria de tenir tots els trets d’una jornada electoral. Fer-se en un sol dia, dipositar l’adhesió al manifest a les urnes, situades en meses electorals habituals, amb un cens per evitar signatures múltiples. Aquesta macropetició no podria ser boicotejada pels partits constitucionalistes, que en tot cas haurien de recollir adhesions a un altra manifest. No comptaria l’abstenció si no el nombre de signants, que haurien de superar els votants del referèndum de l’Estatut de 2006. L’Estat espanyol no podria fer res, perquè no pot prohibir el dret de petició. La seva prohibició se li hauria tornat en contra, enfonsant la seva imatge internacional. Perquè els mitjans de comunicació de tot el món reflectirien la jornada com un acte de resistència civil d’un poble coratjós contra una imposició antidemocràtica. La marxa cap a la independència hauria donat un nou pas de gegant, perquè hauríem mantingut un dels factors determinants del nostre avenç: la unitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!