L’any 1981 el pintor Francesc Espriu, secretari general del Front Nacional de Catalunya, va fer la portada del meu llibre “La Sobirania Nacional”. Aquesta obra va ser la primera en proposar “la via democràtica a la independència” seguint el model del Québec, quan l’independentisme era més un posicionament ideològic que no pas un programa polític. El pròleg el va escriure Jordi Carbonell i el sobiranisme democràtic va ser la contribució conceptual del Front a Nacionalistes d’Esquerres. El 7 de desembre passat a l’article “Comencem amb una Declaració de Sobirania”, publicat a Tribuna.cat, proposava que aquesta fos el primer acte de la nova legislatura. Francesc Espriu, i tots els altres membres del Front que ens han deixat, celebrarien que el Parlament de Catalunya declari de manera solemne la sobirania democràtica del poble de Catalunya i inicii el procés per constituir Catalunya com a nou Estat dins el marc europeu.
Però la proposta de declaració que s’ha filtrat té un caràcter excessivament genèric, que no aconseguirà que el PSC se sumi a la iniciativa i en canvi li farà perdre l’eficàcia davant la comunitat internacional. El poble català, i CiU i ERC, han emprès un camí que exigeix abandonar l’ambivalència que ha caracteritzat el llenguatge polític a casa nostra. L’anàlisi jurídica sobre el dret a l’autodeterminació que ha publicat aquesta setmana la Comissió de Defensa dels drets de les persones del Col·legi d’Advocats utilitza els termes que usen les institucions internacionals, les organitzacions no-governamentals de drets humans, els creadors d’opinió mundial. La Declaració de Sobirania els hauria d’incloure en els seu relat, perquè la solidaritat d’aquestes influirà sobre els governs democràtics i ajudarà a vèncer la resistència de l’Estat Espanyol. Per millorar la seva efectivitat la proposta de declaració hauria d’afegir els següents punts:
No limitar-se a afirmar que al llarg de la seva història Catalunya ha manifestat la seva voluntat d’autogovernar-se, sinó recordar que tenia estructures estatals comparables a les de Portugal, que van ser abolides per la força l’any 1714. També cal fer memòria que el poble català no només ha reclamat més autogovern, sinó que ha patit tres segles de violència legal i militar contra la llibertat, la llengua, la cultura i la identitat catalanes. Sense evocar la violència soferta, la comunitat internacional no entendrà la reclamació d’un Estat propi.
No pot tractar la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut com una dificultat i negativa més, al mateix nivell d’altres mesures administratives, pressupostàries o legislatives de l’Estat espanyol. És un “casus belli” que mereix un tractament específic. És una sentència que modifica un Estatut d’Autonomia aprovat pels ciutadans de Catalunya en referèndum i que reinterpreta tota la Constitució espanyola en un sentit contrari al que el poble català va votar l’any 1978. Tindria una enorme força davant l’opinió pública fer constar que la sentència vulnera l’article 152.2 de la Constitució espanyola que estableix que els estatuts aprovats en referèndum només poden ser modificats en referèndum. També caldria recordar que la sentència ha estat recorreguda davant del Tribunal Europeu de Drets Humans.
La proposta filtrada apel·la als Tractats europeus que s’inspiren en els drets democràtics però que no tracten de manera explícita el dret a l’autodeterminació. Caldria apel·lar, també, a la Carta de les Nacions Unides i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que aborden els conflictes nacionals i han creat una legislació i uns antecedents jurídics molt clars. També caldria fer constar que el Regne d’Espanya forma part de la comunitat democràtica internacional i que els pactes que ha subscrit formen part de l’ordenament jurídic espanyol d’acord amb l’article 96 de la Constitució espanyola.
Sense convertir-se en un memorial de greuges, el preàmbul de la Declaració de Sobirania hauria de deixar constància dels patiments que ha provocat l’evolució de l’autonomia a les darreres dècades, en especial el dèficit fiscal: 840.000 aturats, desenes de milers de desnonaments, 50% d’atur juvenil, un 20% de la població en estat de pobresa, retallades en serveis essencials com l’ensenyament, la sanitat i la recerca, falta d’infraestructures, etc.
Els redactors de la Declaració de Sobirania han de tenir clar els suports que necessitem i els que podem rebre. Necessiten el suport de la majoria dels ciutadans de Catalunya i per aquesta raó cal recordar la dura realitat social en que ens trobem. Aquestes referències poden inclinar a favor de la Declaració IVC i la CUP. Necessitem el suport de l’opinió pública internacional que només obtindrem deixant clar que no ens trobem en un conflicte intern espanyol. D’altra banda no podem esperar el suport del PSC per molt que aigualim la terminologia. Pel que fa a l’Estat espanyol hem d’abandonar tota esperança, com assenyalava un cartell a l’entrada de l’infern de la Divina Comèdia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!