marginàlies

Les tortugues ja fa setmanes que donaren per finida la hivernació i tornen a campar a lloure per Can Gazà. I ja han fet tortugons, que hem de preservar de les rates, les gavines i altres animalots covards que s’aprofiten de la seva feblesa. Retornaran a la vida a l’ampla, és clar, i mentrestant els nou tortugons estan a càrrec del telefonista del casal que, literalment, es desviu per ells.

Se’n poden extreure manta metàfores, d’aquesta fragilitat animal i l’auxili que se’ls dedica en un indret com Can Gazà. De fet, tots els que gazanejam som prou conscients que en aquest  espai obert a la fretura humana des de fa més de quaranta anys les coordenades espai-temps són prou diferents que a la resta de món. A Can Gazà tot és possible. S’hi han obrat miracles, veritablement, i al mateix temps el sentit comú està permanentment a la sala de cures intensives.

Res no és estrany i res no espanta, a Can Gazà, i és aquí on rau la seva força reconstitutiva. Els depredadors, per això mateix, no deixen de fer passades amb regularitat i cal dir que en alguna ocasió, salvant totes les trampes i les alarmes, troben preses. De totes maneres, l’escut antipillatge que hem aconseguit bastir al llarg de quaranta anys de rebel·lies i quimeres és prou efectiu, suficient per seguir auxiliant qui sigui.