He tornat a “La carn i el goig”, de Miquel Bauçà, “un primer llibre quasi d’adolescència que va quedar fora de circulació, tal vegada per considerar-lo massa primerenc”, com indica Pau Vadell en l’epíleg de l’edició que en va fer a Adia, edicions, l’estiu de l’any passat. M’hi ha duit una altra lectura que res té a veure ni amb Miquel Bauçà ni amb la poesia, però ja se sap que els designis de la lectura són inescrutables.
He trobat el poema que cercava, “Testimoniança de l’ovella”, i he tornat a confirmar la contundència dels seus dos darrers versos: “Sent un dolor amorf quan bel / sense motiu. Tenc l’esperança del dolor”. I de peu dret he tornat a llegir els vint-i-dos poemes. De fons, sonava “La flauta màgica”. Mentre els llegia pensava amb la gent que aquesta setmana se n’ha a anat i no importava gens que ho fes tan prest i en alguna altra que passa per moments molt fràgils de salut. I així m’he trobat amb el poema que clou el recull, “Testimoniança del qui comprèn que ha de morir”:
L’esgarrifança d’ésser còdol llimós
em frega. Jo voldria agonitzar
com qualsevol dels homes, tancant
les parpelles, sobtadament, olioses.
En morir voldria afuar a l’aire
un núvol negre, per recordança,
com ho fa la sèpia per defendre’s.
Apar que el dia en què ma carn
resti perdonada mos dits estaran
mulls de goig com un cep
sense pàmpols. El capvespre
serà el bres que m’adormi.
Un capvespre qualsevol i monocrom
tapada amb llentiscle romandrà
ma carn. Llentiscle vermell,
flairós, carnal, a posta per a mi.
I m’ha pres l’esgarrifança d’estar en el camp de visió del més gran depredador.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!