marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 de març de 2018
0 comentaris

MONDRAGÓ, EL MITE

A la plaça de sant Josep de s’Alqueria Blanca, ahir, en l’acte de reconeixement a Antoni Artigues, vaig poder saludar el filòleg santanyiner Cosme Aguiló Adrover. Feia mesos, que no el veia. La darrera vegada, a Santanyí, amb Antoni Vidal Ferrando, parlàrem dels presos polítics, del cul de sac de tot plegat principatí i del revifament dels posicionaments més extremosament dretans que vivíem i patíem. En Cosme tanmateix no es deixava vèncer per res i seguia mantenint l’estelada a una finestra de ca seva per esvair dubtes i tebiors.

A la plaça curiablanquera, entre poemes i glosses toniartiguesianes, repassava mentalment la força expressiva d’aquesta terra de call vermell que ha donat, dóna i donarà noms cantoners tant a la literatura com a les ciències que més ens concerneixen. I tornava a pensar en la feinada incansable i excel·lent que va fer l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs –de veres li ho hem agraït com es mereix? I en Blai Bonet, i en Antònia Vicens, i en Antoni Vidal Ferrando, i en el propi Cosme Aguiló, i també en Antoni Artigues… I passant per Campos, en el doctor Joan Veny, i en Damià Huguet, i en Joan Perelló. Per dir-ne uns quants, tan sols.

I pensant en tots ells, tot d’una se’m presentà Mondragó (així, en genèric, com s’hi refereixen per les seves contrades), que no dubt a qualificar de mite: el mite Mondragó que es fa seus tots aquests noms i que n’hi incorpora d’altres de tan potents com el de Josep Maria Llompart, que el 1961 editava “Poemes de Mondragó” (escrits sis anys abans), un poemari fiter no sols en la seva obra, sinó també en el de la literatura de Mallorca. Mondragó, que en els darrers anys de la dècada dels vuitanta del segle passat formà part de la resistència illenca a la voracitat dels encimentadors, obstinació col·lectiva que es resolgué positivament amb la creació, el 1992, del Parc Natural de Mondragó.

Mondragó, el mite. I de Mondragó als poemes llompartians, en concret els darrers versos del poema 6 que fa:

Deu ser bell morir
o estimar-se pel vent d’aquest novembre.
¿Senties
una petita mort a frec de somni?
Oh tardor delicada, ombra madura
pels pins de Mondragó. Dos amants saben
el combat de l’onada i l’assutzena.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.