marginàlies

Un bon amic m’ha comunicat ben dematí que anit havia mort Antoni Artigues i Bonet. Vaig saber no fa molt que la seva salut penjava d’un fil però no esperava de cap manera que morís tan de sobte, quan encara no calia. Fa molt poc més de dos mesos que recollí al Teatre Principal de Palma el Premi 31 de Desembre Emili Darder, de l’Obra Cultural Balear, com a creador i mantenidor de Magisteri Teatre Mag Poesia, que el 2017 celebrava el vint-i-cinquè aniversari. Va estar molt content de rebre aquest guardó i a l’hora d’agrair-ho públicament ho va fer amb la fermesa de sempre, insubornable, sense amagar cap paraula i dient-les amb tota la claror.

La vida, sovint, fa aquestes marrades. O marranades, que s’hi escau més, en aquesta avinentesa. I l’atzar tampoc no deixa mai de jugar amb nosaltres com si fóssim avionets de paper que no saben aterrar amb la mateixa innocència que s’enlairen. Ho dic perquè amb l’agrura a punta de gola he anat al Taller Marginàlia per veure les darreres novetats i, com sempre, he fet parada en l’exposició de llibres, que presenta molt regularment novetats de segona mà, és clar. La vista se n’ha anat a les “Elegies de Bierville”, de Carles Riba, en edició d’Edicions 62, dins la seva col·lecció Antologia catalana, que dirigia Joaquim Molas. Es tracta d’un exemplar de la tercera edició dins aquesta col·lecció de 1980.

Encuriosit, l’he pres per fullejar-lo i trobar aquella cosa que fa tan llaminers i seductors els llibres de moltes mans; un nom, la dedicatòria de l’autor o aquella anotació ací o allà que pot revelar qui sap què. I l’he trobada: a la tercera elegia, pàgina 31, estan subratllats en bolígraf verd aquests versos:

Fins que ens ha pres una illa més verda enllà de les illes,
verda com si tot el que dins terra és impuls
dolç i obstinat de pujar per ser llum amb la llum contra l’ombra
triomfés allí ona per ona, en l’espai
indecís –i en els ulls i en l’ànima: oh més intensa
suavitat abans d’un occident més secret;
oh cant líric que es dreça a l’extrem més abrupte del somni,
veu i món acabant junts sobre el buit inhumà!

En el marge esquerre d’aquests versos subratllats algú hi va escriure en verd, com no podia ser d’altra manera, IRLANDA. I jo, a l’illa més verda enllà de les illes hi veig n’Artigues recitant Carles Riba. Hi seràs sempre, Toni.