A QUIN JARDÍ M’ESPERES?

Deia Jaume C. Pons Alorda en la presentació d’”Aigües desprotegides” a la Llibreria Quart Creixent, de Palma, que aquesta darrera aportació literària d’Antoni Vidal Ferrando podria ser una observació del món i la conseqüent inquietud de l’autor per com de mal dades vénen, i de la seva voluntat de despertar la consciència del lector sobre aquesta realitat esmussa.

I va dir ver. Com també és veritat que la veu d’Antoni Vidal, per això i pel valor superlatiu de la seva expressió, esdevé una veu necessària. Seguint el fil de Pons Alorda, enfront de l’embat de la societat líquida, l’autor de Santanyí ens mostra tots els seus contenidors de rebel·lia, el seu treball exigent per resistir, per seguir picant pedra, que no equival simplement i única a sobreviure.

Antoni Vidal, en aquesta mena de dietari, com va dir, hi aboca totes les formes de l’aigua -des de la pluja, passant per la de cisterna i acabant per la de la mar- per tractar el desassossec que ens circumda i ens condiciona; aigües desprotegides, certament, però que també saben resistir els cops despietats de la terra quan se sent eufòrica i conqueridora, i els rocs que festegen la sang:

Som tot el que he perdut. També aigua teba,
un crit dins l’aigua bruta
de la desesperació. Som rovell,
herba fòssil, fum d’estopa, aquest neguit
color de peix blau.

I amb l’aigua desprotegida, la memòria en bots precaris amb l’oblit i el record de remers maldestres que vol ordenar les marees i l’únic que aconsegueix és marcar el camí de la desolació:

Hi ha un oblit que no suavitza el fred ni el menyspreu i m’esgarrinxa amb les ales.

Records de la guerra que encara no ha acabat; la guerra de la callada per resposta; d’aquella guerra que no és tan lluny, que encara regna volent-nos fer creure que vivim en un maig perpetu de flors perennes. Retorna el temps d’aquella guerra on “els homes es mataven amb els homes per un singló de raïm”. O encara més intensament:

Algunes nits sentien cantar les ànimes dels mariners morts. Creuaven la mar i orientaven el rumb cap a les illes negres on s’acumulen els sediments de l’oblit.

Nosaltres just érem rics de silencis.

És clar que entre aquestes aigües que radiografien l’essència i l’existència s’hi passeja la mort, com pel carrer que “du a jardins de malenconia”. La mort que ve de la mar -que sembla no vulgui seguir sent mare- o hi du. La mort que exhala dels sepulcres i del “marduix que creix” damunt les tombes. “L’hivern surt dels crepuscles”, diu el poeta, però com si volgués insinuar que en els cementiris s’hi protegís la vida.

En haver llegit aquests poemes queda molt i per a sempre, sobretot l’evidència que aquestes “Aigües protegides” vidalferrandianes ens protegeixen dels embats de la idiòcia que el poder imposa després d’haver-nos reduït a carnassa de fera. Val molt la pena submergir-se en aquesta mar també vegetal on hi germinen la rosada, la boira i la bellesa que fa tremolar la veu i el sol en declivi.

Hom està per dir que abans que el llampec marqui la destrucció final, després d’haver trobat el jardí on l’amor espera i “després de dir el teu nom fins que el sol sigui pols”,

En arribar colliríem móres
per pintar-nos les galtes,
llavors amb carbó d’alzina i caramuixes
faríem un bell foc sota la pèrgola,
faríem foc i et besaria el melic
amb una set dadà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *