marginàlies

Ha decidit sentir Erik Satie, el gimnopedista, mentre desa la casa, que ahir tingué convidats a sopar i li deixaren la casa cap baix cul alt. D’alt del darrer prestatge de la llibreria encara hi ha el tovalló que hi encastellà l’amic deïdor de versos recitant un amic seu que està convençut que és excels tot i que no hagi publicat res, encara. Per cap motiu especial, vol sentir el gimnopedista; per imperatius dels seus impulsos que van i venen com les rata-pinyades, sense veure-hi però amb ecolocalitzador per trobar els tresors més recòndits.

Fa un dia rar, es diu mentre mira per la finestra de la cuina. Plou sense fer matx i el fred ha remès molts de graus. Sempre plou quan la dona de fer feines ha fet net els vidres. Demà vindrà i renegarà. Plou però amb desgana, pensa; plou sense cridar la dansa, sense cridar el xipolleig. Tan fada és la pluja que ben aviat escampa.

No té ganes de fer dinar. S’estarà sota la dutxa tot el temps que duri l’aigua calenta del termos i anirà a dinar al restaurant aquell on renyí per darrera vegada amb qui més i millor li ha desplegat les ardors. No l’enyora, tanmateix. Era propens a desaparèixer i quan ho feia ella patia com una bleda. Estar sola, comptat i debatut, li ho permet tot, fins ara, i no ho canviaria per res del món. I ja no li fa res anar a dinar tota sola i ser el centre de moltes mirades que aventuren maliciosament el motiu de menjar tota sola.

Amb un plat i postres n’ha tingut prou. I no ha volgut el vi que li ha ofert l’amiga que porta el restaurat perquè el cap ple li recorda a la mala els gintònics que es clavà. És incapaç de recordar-ne quants se’n va beure.

Anirà a la ciutat per carreteres secundàries, li sobra temps per ser d’hora a la sessió de la pel·lícula que vol veure. Allà l’espera qui ara l’avicia. Ella hi consent perquè és ella qui marca el temps i les intensitats dels encontres. Per res no es veu amb ell com ell voldria i no sols perquè no deixa de ser un jovençà per fènyer. Compartir espais li fa pruaga encara que la seva millor amiga sosté que no s’encolla novament perquè enyora l’amant que fugia; perquè està convençuda que tornarà i si ho fa hi ha de trobar lloc.

Les carreteres estretes, esguardades per parets que les encanonen, tenen el do d’apaivagar-la. Reconeix que va ser l’amant fugisser qui li descobrí aquesta facultat que desconeixia. T’obliguen a anar poc a poc i a prestar molta atenció a la conducció, però a la vegada et permeten fer part de la terra que encara cria. I seguint el costum de l’amat despatxat, s’aturarà un instant en un portell per fer una foto al camp que exulta.

I en haver-la feta i tornant al cotxe, un altre auto circulant a una velocitat massa elevada, la tira a l’aire. El conductor temerari no s’atura, ans al contrari, en veure el que ha passat accelera encara més el cotxe, el frega diverses vegades per les parets, que l’escupen, però aconsegueix fugir.

Ella ha quedat estesa al bell mig de la carreterona. Sap que no és gaire transitada, aquella, i que pot passar molt de temps fins que passi algú que pugui avisar perquè l’evacuïn. No se sent les cames i tot i sentir les mans no és capaç de moure-les. Això sí, sent la tebior de la sang a la galta que besa l’asfalt. No estarà molt a morir, ho pressent. I ho farà als quaranta-dos anys, com sa mare, que ho va fer sobtadament. I no sent cap angoixa. El darrer impuls que sent és voler recordar la Gymnopedie núm. 3, de Satie. I de fons hi creu que hi sura l’udol d’una sirena.