DE L’EXTREMA LIVIDESA ALS 120 DIES DE PRESÓ

Just tancar la porta del taxi i haver dit on volia anar, de la ràdio comença a sonar “A Whiter Shade of Pale”, l’èxit dels Procol Harum que el proper mes maig farà cinquanta-un anys. No s’atreveix a fer el compte dels anys que fa que no la sentia. Quan la descobrí -als tretze anys, poc més o menys- no sabia res d’anglès però s’hi enganxà amb una efusió que no ha minvat gens. No frissava, la cançó; es feia pell endins amb la lentitud que el caracteritza a ell a través de l’orgue, que li deia com els barrocs i els oficis d’altar fumat i missa de tres. Va saber què deia la cançó de gran i tanmateix ell ja s’havia fet la seva que era tan inquietant i lliure i estimulant com la que va escriure Keith Reid.

I tornava a veure la parella ballant un vals i no un fandango –aleshores era fastigosament previsible i ordenadament assenyat- i el sostre de vidre que s’obria perquè la fredor de la mitjanit acaronàs els cossos i la pàl·lida claror de la lluna i l’extrema lividesa d’una jove misteriosa aclaparada pel conte d’un moliner que també acaba engolit per la seva pròpia narració. Com ell i la cançó.

I just abaixar del taxi i sentir la fredor matinera que li aganiveteja la cara, tot i seguir sentint als ulls “A Whiter Shade of Pale”, recorda feridorament que avui fa 120 dies que estan tancats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I el sostre de les seves cel·les, lluny de tornar-se de paper per poder-los obrir amb facilitat, més es densifica cada dia que passa. No els oblidam però hom voldria que la força dels que els tenim present a cada instant, esberlàs més indiferències i desemmascaràs silencis còmplices, i a la fi obrís el portam de la decència, de la justícia, de la llibertat més compromesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *