marginàlies

Just tancar la porta del taxi i haver dit on volia anar, de la ràdio comença a sonar “A Whiter Shade of Pale”, l’èxit dels Procol Harum que el proper mes maig farà cinquanta-un anys. No s’atreveix a fer el compte dels anys que fa que no la sentia. Quan la descobrí -als tretze anys, poc més o menys- no sabia res d’anglès però s’hi enganxà amb una efusió que no ha minvat gens. No frissava, la cançó; es feia pell endins amb la lentitud que el caracteritza a ell a través de l’orgue, que li deia com els barrocs i els oficis d’altar fumat i missa de tres. Va saber què deia la cançó de gran i tanmateix ell ja s’havia fet la seva que era tan inquietant i lliure i estimulant com la que va escriure Keith Reid.

I tornava a veure la parella ballant un vals i no un fandango –aleshores era fastigosament previsible i ordenadament assenyat- i el sostre de vidre que s’obria perquè la fredor de la mitjanit acaronàs els cossos i la pàl·lida claror de la lluna i l’extrema lividesa d’una jove misteriosa aclaparada pel conte d’un moliner que també acaba engolit per la seva pròpia narració. Com ell i la cançó.

I just abaixar del taxi i sentir la fredor matinera que li aganiveteja la cara, tot i seguir sentint als ulls “A Whiter Shade of Pale”, recorda feridorament que avui fa 120 dies que estan tancats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I el sostre de les seves cel·les, lluny de tornar-se de paper per poder-los obrir amb facilitat, més es densifica cada dia que passa. No els oblidam però hom voldria que la força dels que els tenim present a cada instant, esberlàs més indiferències i desemmascaràs silencis còmplices, i a la fi obrís el portam de la decència, de la justícia, de la llibertat més compromesa.