LA NEU I LA INNOCÈNCIA

Avui ha nevat en el poble de les meravelles i amb el meu mestre, quatre anys i quatre mesos, hem vist caure les flòbies a la clastra de la casa dels prodigis. Era la primera vegada que veia nevar, el meu mestre, i frisava de tocar les volves. Exultava de veure la cortina de neu, que embromava la visió del poble; de sentir com les flòbies li tocaven la cara o les mans i com es fonien a l’instant, tan aviat que no tenia temps de veure de prop com eren aquelles estranyes formes de gel que fins aleshores desconeixia.

Fascina veure com la neu captiva tota mena d’innocències.

Ell, el mestre, ho vol saber tot de tot i quan per alguna circumstància no pot aconseguir saber allò que li cal saber immediatament, es desespera. I avui s’ha desficiat en veure com la neu no es posava per tocar-la a plaer, per fer-ne una bola, per sentir si efectivament estava gelada. Ha costat molt explicar-li que el terra estava moll i la neu per posar-se el vol trobar ben eixut i que no en queia la suficient per fer-ne catifa. No ha acceptat les explicacions, clar, però en veure que els que érem amb ell hem estat incapaços d’oferir-li explicacions més sòlides i convincents, ha deixat anar un sospir de resignació.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *