EL DRET A TENIR DRETS, FINS I TOT LINGÜÍSTICS

Davant les reaccions que provoca el Decret que ha de regular els requisits lingüístics en les proves selectives de l’administració pública en l’àmbit sanitari, l’OCB ha emès un comunicat en el que es mostra preocupada per la desatenció dels drets dels catalanoparlants en aquest àmbit. Aquesta entitat “vol tornar a deixar palès que no es pot conculcar cap dret dels pacients, entre ells, el dret de poder-se expressar en català, llengua pròpia d’aquest país”.

Si va a dir ver, tot el debat al voltant de la necessitat que el personal sanitari conegui la llengua del país, cooficial amb la castellana, es resumeix en una simple afirmació o no negació: si s’està a favor dels drets dels pacients, que evidentment inclouen els lingüístics, o no s’hi està. Aquest és el punt i no cap altre.

És evident que qualsevol persona, amb titulació acadèmica o sense, pot aprendre el català; encara és més evident que una persona que ha estat capaç de llicenciar-se en medicina està més que capacitada per aprendre català. I, finalment, cau de l’ase que un servidor públic –i el personal de la sanitat pública ho és- ha de conèixer les dues llengües oficials de la mateixa manera que ha de reunir els altres requisits estipulats en les convocatòries.

Per tant, d’on ve el ressentiment i l’oposició a aquesta obligació? Senzillament de l’acceptació o no dels catalanoparlants com a subjectes de drets lingüístics. Dit d’una altra manera, si s’està d’acord a què els catalanoparlants tenim dret a parlar per tot i on sigui la nostra llengua perquè, a més de ser la pròpia, és cooficial. Si responem aquesta pregunta, segur que cauen moltes caretes i aclarim definitivament el panorama. I si es fa, l’estúpida afirmació que allò que compta en un metge és que sigui bo i et curi independentment de la llengua que et parli s’esvaeix de cop.

L’OCB acaba el comunicat advertint que si no s’atenen els drets lingüístics dels pacients “no descarta cap mesura, fins i tot la mobilització de la societat civil. En matèria de drets lingüístics, l’entitat no permetrà cap pas enrere”. Si no ens mobilitzam per allò que ens ateny i ens afecta, per què mourem? Si davant la marginació o la segregació; davant l’exigència de drets, callam mortalment, per què alçarem la veu?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *