marginàlies

Mai no som allà on pensam que feim peu
fiter ni on els altres ens veuen. Sempre
ens perdem. Els laberints mai no cessen
i defugen els jocs. La constant pèrdua
ens marca la fita que ens condueix
a la trencadissa del temps indòcil.
Els camins es tornen bojos i sembren
cruïlles en els camps que de precís
haurien de ser d’amor i besades
i no de macs, pedres i sorra. Creixen
les pues voltant el cor de l’insomni.
El llit extradita els cossos i els somnis
vagabundegen. No troben ningú
que els aculli i els alliti. La por
en espiral ens recorda qui fórem
i la solitud ens injecta el fred
de les súpliques. La por, sempre és ella,
la por a no tenir-ne, por de la llum
per si tanta lluminària acaba
fent por als camins i als laberints que ens viuen.