marginàlies

Avui fa vint-i-cinc anys que Josep M. Llompart s’apagà però ens ho deixà tot per seguir dient amb fermesa, clar i català, que “ Mai no et deturis: / no hi ha fi ni principi. / Però les roses / cada cop més vermelles / les passes t’encatifen”.
L’Any Llompart ja està en marxa amb una idea clau: llompartejar tota mena de lluites i exigències. N’hem de parlar molt, enguany i sempre, de Llompart. Per començar, aquesta primera llambregada a la seva obra i figura que avui publica el diari AraBalears.

JOSEP M. LLOMPART, CIUTADÀ DE DÚCTIL TERRITORI

Diversos camps o interessos marcaren la vida i l’obra de Josep M. Llompart (1925-1993), entre d’altres, la literatura (tant en el seu vessant creatiu com d’estudi) l’activisme cívic i la política, espais que, tanmateix, eren branques d’un sol tronc o dolls que confluïen en un únic punt: el país i, per extensió, els Països Catalans. Llompart, així, va ser un home -un homenot parlant com Josep Pla- de país. O dit d’una altra manera, un home que va fer país, com titulà l’Obra Cultural Balear l’homenatge que se li va fer el 18 de desembre de 1992, quaranta dies abans del seu traspàs.

Va començar la seva obra de dignificació lingüísticocultural en un temps i en unes circumstàncies gens propícies per a desplegar escomeses d’aquesta naturalesa, quan la dictadura franquista celebrava embastardidament vint-i-cinc anys de la seva pau, als antípodes de l’harmonia i la concòrdia. Aleshores, a l’arxipèlag es conservava la llengua pròpia però sols per inèrcia, sense cap bri de sentiment, raó per la qual la resistència mancomunada als atacs, menyspreus i desqualificacions que rebia no passava de ser testimonial i, per tant, desacreditada per la força bruta del poder.

Desvetllar consciències, aquesta va ser la llinya que seguí tostemps i tossudament Josep M. Llompart i d’aquí la seva exigent i molt reeixida tasca pedagògica i divulgadora. Treballà als «Papeles de Son Armadans», que dirigia Camilo José Cela, va ser professor de la delegació de Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i posteriorment de la Universitat de les Illes Balears. En aquesta veta didàctica també s’hi han d’incloure els seus treballs i estudis sobre literatura catalana (se’l considera el promotor de la crítica literària a Mallorca) editades a diverses revistes i periòdics. En aquest sentit i a tall d’exemple, cal destacar les sessions radiofòniques a Ràdio Joventut d’Inca sobre la literatura moderna a les Balears que va fer començant els anys seixanta del segle passat i que el 1964 convertí en llibre a l’Editorial Moll. Amb aquest treball -i amb molts altres, evidentment- treia els autors catalans dels cercles escollits, del reduccionisme, i els oferia a un públic més ampli.

En aquest vessant divulgador que tant defineix Llompart cal incloure-hi l’assessoria literària a l’Editorial Moll, fundada per Francesc de B. Moll, empresa que esdevindrà referencial en la recuperació del català en tots els seus territoris. De fet, els seus «Poemes de Mondragó» iniciaran la mítica col·lecció de poesia Balanguera. Tant Moll com Llompart ajudaren molt a salvar-nos els mots en temps de depressió i repressió, i també a donar a conèixer els escriptors que els prestigiaven, tant del passat com del present; des del seu origen fins a aquell moment, tot palesant que el seu raig mai no s’havia estroncat. Al seu despatx de Can Moll hi acudiren molts escriptors novells a la recerca d’un consell o d’un pròleg. Varen arribar a ser tants, els proemis proposats i les presentacions de llibres oferides, que arribà a penjar un cartell al seu despatx indicant que no se’n feien més per manca material de temps. Malgrat tot, l’orientació que exercí en molts d’autors va ser inqüestionable.

L’afany de Llompart per deixondir passivitats en front del franquisme i a favor de la recuperació de llibertats, li valgué la detenció i l’interrogatori policial el maig del 1968 arran de la prohibició d’una conferència de l’escriptor Antoni Serra inclosa dins les “Aules de Poesia, Teatre i Novel·la”, que el 1966 impulsà. Tanmateix, no cessà de participar en actes perseguits pel règim i el 1969 la policia escorcollà casa seva. I no va callar, va seguir en primera línia plantant cara a la dictadura i un cop mort Franco, durant els anys de la Transició, seguí teixint i escampant arreu el catalanisme i el nostre desenvolupament nacional en el marc dels Països Catalans.

El 1977 Josep M. Llompart va ser elegit president de l’Obra Cultural Balear, entitat impulsada per Francesc de B. Moll i fundada el 1962, que dels exitosos cursos de català i de la seva inequívoca aposta per la democràcia i els drets individuals i col·lectius en feia la via per al ressorgiment de la consciència nacional. Mort el dictador, calia emproar l’entitat cap a futurs més alliberats i, per això, a la llengua i a la cultura, les dues columnes que la sostenien fins llavors, s’hi afegí la que hi mancava i que per imperatius de dictadura no es podia propagar: la de país. I per inaugurar aquesta nova singladura res millor que demanar la participació de Joan Miró. Val a dir que per aquelles saons l’economia de l’entitat passava per moments crítics i requeria una injecció reconstitutiva que evitàs danys irreparables. Joan Miró coneixia prou bé l’entitat i l’any 1978 no dubtà a cedir-li una litografia (que titulà expressament “Obra Cultural Balear”) de la que se’n feren cinquanta reproduccions. En el peu d’aquesta obra, Josep M. Llompart hi va escriure el lema que sintetitza tot el programa que volia desplegar a l’entitat: “Cada poble llaura el seu futur”.

Amb la presidència de l’Obra Cultural Balear, Llompart encamina tot el seu activisme civicocultural que pren volada especial en la manifestació “Per l’autonomia” que se celebrà a Palma el 29 d’octubre de 1977. D’aquesta diada que congregà més de vint mil persones se’n recorda la fermesa de Llompart cridant “català, català, català!” per definir la nostra llengua en contra dels que, també veu en crit, rebutjaven aquesta denominació. I en el seu afany per mancomunar esforços per tal de donar forma i solidesa als Països Catalans, cal incorporar-hi la constitució de la “Federació Llull”, formada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, que es fundà a Palma el 1990 i de la qual en fou el primer president. Aquesta federació, activa encara avui, promou i projecta interiorment la nostra constitució cultural, mostra la realitat dels Països Catalans i promou la preeminència de la llengua i la cultura catalanes en els seus territoris.

En el vessant polític, Llompart participà a l’Assemblea Democràtica de Mallorca, instituïda el juliol de 1976, com a representant del GASI (Grup Autonomista i Socialista de les Illes). Un any més tard participava en la redacció i difusió del Manifest Socialista i Autonomista, i a les eleccions que se celebraren aquest any donà suport a la candidatura d’Unitat Socialista.

De tots aquests camins llompartians que conflueixen en el país per fer, el que resta més injustament aombrat és el de poeta. En aquest sentit, la projecció pública de Llompart com a home de combat (com defineix Francesc de B. Moll mossèn Alcover) a favor de la llengua, la cultura i el país ha deixat en penombra la seva obra poètica, quan ell l’únic que volia ser era poeta. Pertanyent a la Generació dels 50 (amb Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, i Llorenç Moyà entre d’altres) la seva poètica partí inicialment de l’Escola Mallorquina però deixant-hi sentir la influència d’altres ètiques i estètiques. Miquel Àngel Riera, en el pròleg del volum “La capella dels dolors i altres poemes”, diu que Llompart és un poeta d’un sol llibre total, del qual “cada volum que es publica n’és una bestreta”. I també que “el gran tema de la seva poesia és la rememoració, la recerca i la restauració de la felicitat –potser i tot una mica tristoia- del temps passat”.

Seria imperdonable que en aquest “Any Llompart” no s’escampassin arreu els “Poemes de Mondragó”, “La Terra d’Argensa”, “Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona”, “Urbanitat i cortesia”, “Mandràgola”, “La Capella dels Dolors i altres poemes”, “Jerusalem”, “Spiritual” i d’altres textos de Llompart que des del rigor i l’excel·lència ens han ajudat a ser més nosaltres, a ser més poble.