marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de gener de 2018
0 comentaris

LA SANG OBERTA

Les marors hi són sempre per molt que no les notem; per molt que la sensació sigui de mareig molt lleu que no et fa tastanejar, però que t’emboira la grisor de la matèria que ens regeix encara que ens sàpiga greu i la ignorem per tal de ser atrevits com la mirada dels accipítrids. I mentre la sensació de perdre l’equilibri et pren el cos atordit, revenen imatges colpidores i paraules reconciliadores amb la humanitat de totes les condicions que alenen i van a peu rossec.
Per una d’aquestes vies discretes d’oxigen entren amb la rotunditat de l’aire els versos de Miquel Àngel Riera:

El múscul tens, el bot imminentíssim,
la sang oberta, la corbata encesa…

Ai!, sí, tauró, mordala vigorosa,
inesperada fletxa brunidora,
i la mà dreta com un llamp vivíssim
tallant a l’aire cavallets d’encens.

Tot adesat fins el furor; els ossos
tots al seu lloc, a punt; les venes, plenes
de vi, van cap al raïm, i el goig panteja
astorat i expectant com un calàpet.

I ja res més. I tot.
Estrènyer els punys,
desfermar la maror i llançar les ones
al pecat d’estimar amb les dents estretes.

És el poema IX de “Poemes a Nai”. Palma, Editorial Daedalus, 1965. Cinquanta-tres anys de bellesa rotunda.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.