LES ULLERES BÒRNIES

A Can Gazà, el sol del migdia convidava les reflexions en desafiar l’oratge gairebé glaçat. Assegut en el pedrís de l’entrada del casal, en Basili s’acabava la cigarreta que feia deu o dotze, i sobre la seva testa lleugerament cruiada, penjades en un clau més vell que l’arròs a l’olla, unes ulleres graduades d’imant al pont. És obvi que en Basili no en sap res, d’aquelles lents desades d’aquella manera. Aventura que qualcú les degué trobar per allí i abans de demanar de qui eren, per les raons que siguin, les penjà com a reclam, convençut que farien l’efecte que volia. Només fa un dia que hi són, diu com si mastegàs amb desgana; si són d’algú de la casa demà ja no hi seran.

Els falta un vidre, a les ulleres, la qual cosa, en la pràctica, les inutilitza -la bona vista és cosa de dos- i així i tot algú ha considerat que volen tornar a son amo i les ha penjades com si fossin un quadre d’algun artista de renom. Qui les ha trobat i les ha penjat a la façana del casal no ha considerat que, per inservibles, son amo, en lloc de llançar-les a les escombraries (és probable que no sabés en quin contenidor les havia de tirar), ha optat per abandonar-les i fer-se l’orni tot seguit. Lluny de pensar això, qui ha trobat aquelles ulleres bòrnies ha considerat que havia de ser bon ciutadà i bon company, i interpretar que s’havien perdut.

Haurem d’esperar uns dies a veure si algú les reclama. I si ningú no ho fa, per ventura ja ens haurem acostumat a veure-les exhibides, ja hauran format part del nostre paisatge gazanenc i no les despenjarem. Esdevindran un signe més de la nostra singularitat com a col·lectiu a banda i també bandejat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *