RAÓ BLAUGRANA. EL BARÇA COM A FILOSOFIA

Fa deu anys, l’editor Lleonard Muntaner editava el text de Bernat Nadal, “Raó blaugrana. El Barça com a filosofia”. Avui m’hi he tornat atansar i m’ha produït les mateixes sensacions de fa deu anys. He tornat a sentir que és un llibre rar, és a dir, poc freqüent. I la seva lectura, de broc gros o de pixarell prim, tot depenent d’un bon grapat de circumstàncies: la primera i gairebé definitiva si hom és del Barça o no; si hom és lector esquiterell o més de batalla; si plau aventurar-se en lectures arriscades i poc condescendents amb els cànons… Joan Laporta, el president del FC Barcelona, deixa dit en el pròleg que aquesta obra de Bernat Nadal “és un exercici provocador, jo diria que inèdit, entretingut i culte”.

I així és: de cop te trobes participant en una abrivada conversa futbolística de taverna i dues línies més endavant passes a participar en una tertúlia ponderada de saló sobre la transcendència del club que és més que això. “Catalunya és més que un club, i el Barça és més que un pub”, és la primera de les sentències d’aquest mosaic en blau i grana.

Bernat Nadal tanmateix escriu des de l’emoció; a partir de la víscera desinhibida, un punt de partida recomanable per allò que suposa d’anar nets, de no amagar cap carta, de no ser gens pusil·lànime. O no és burxar en l’entranya –i també en la nafra- dir que Felip V castigà tant i tan durament Catalunya i els catalans –estrictes i extensos- per perdre un partit de futbol? I fer del Barça Ramon Llull i la seva follia sàvia, no té un punt gens menyspreable de sacrilegi? No és propi d’un fanàtic passat pels safareigs del saber proclamar que “Darwin hagués corregit la teoria de l’evolució de les espècies si hagués pogut veure un futur en el que l’homo erectus acabaria essent del Barça”? I vora aquesta mena de grafit brètol, Bernat Nadal hi desa reflexions com: “Si un vers pot subvertir la humanitat, per què no ho podria fer el Barça?”. O com aquesta altra: “Nosaltres, els culers, portam un rastre genètic d’idealistes, perdedors en la lluita i resistents en les idees”.

És així que “Raó Blaugrana. El Barça com a filosofia”, un text breu que espolsa la indiferència, és una mena d’exorcisme que fa gitar tots els diables que atabalen i remouen el ventrell d’un poeta manacorí culer i patriota de soca-rel. Dimonis i gentussa de l’avern que, evidentment, sempre tendran a veure amb el Barça perquè “el blaugrana i la quadribarrada són el mateix, en definitiva, el culer és daltònic i el Barça s’ha d’entendre com una moral, tot i que encara avui ningú no ha aconseguit explicar ben bé què és moral”.

No cal amagar que alguns passatges d’aquest devocionari blaugrana freguen el deliri i d’altres la perplexitat. I que, en moltes pensades, l’artificiositat, els sots dels exabruptes, el joc ocurrent d’ombres, desbaraten o entrebanquen sense solta ni volta discursos força coherents. En tot cas, en aquesta raresa de Bernat Nadal hi sura molta reflexió i, estant escrit des del convenciment, és, sobretot, sincer. Fixem-nos, per això, en el darrer paràgraf: “Ja sabem que aquest llibre no el podran entendre tots, però nosaltres, els culers, som i serem. És un fet”. Per tant, la lliçó final podria ser que el Barça és tant “més que un club” –i també més que un “pub”- que mai no desapareixerà. I si ho fes, desaparèixer, els culers seguirien sent qui són.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *