POSSEÏT PER L’OCELL DE FOC

Pau Vadell i Vallbona acaba de començar a fer córrer les seves “Esquenes vinclades” (Edicions de 1984, Barcelona), recull de poemes que guanyà el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. N’acab de fer la primera lectura i n’he quedat ben enllepolit. En Pau és poeta calongí, de la terra de call vermell mallorquina i fa part, és clar, d’aquesta mena de mite de Mondragó que tantes veus brillants ha ofert a la nostra literatura.

Comença el recull amb la part “La pluja de demà”, que no pot amagar un cert deix d’esperança tot i que ben aviat en rebaixarà abastament el grau tot assabentar-nos que

Avui he cavalcat les tombes,
he trepitjat les barres dels bars
on cremen més els licors
d’aquells que ens van deixar.

Vadell para esment, per envasar-los, en els elements que passen desapercebuts i que alenen fons per oxigenar-nos les sensacions. I posa cos i en equilibri les paraules que més el conformen. En pren el sentit, de les paraules, i els infon el sentiment que requereixen per ser pedres que respiren:

No podré dir, contra ningú,
que m’han tocat prou l’ànima.

En la segona part, “Els febrils”, traça camins de carn i arbres per desemmascarar el temps que quequeja.

La ment es fa lenta
per sobreviure.
No cal córrer. La selecció
és fràgil;
mentiria.

Camins tanmateix desdibuixats, addictes als buits, als absents i qui sap si a l’absenta:

Passam pels camins.
Abandonam la lluita
Sofrint els buit de les entranyes.
Sols la pluja mor
entre el foc
i el verd despertar dels pulmons.

Els ossos són la música que il·lustra tot el poemari. En la quarta part, “Cants de la pell”, les pedres i la sang deixen passar la memòria de les vísceres. Són poemes combatius amb les paraules i amb els animals que només volen fer sang al pensament i a les idees:

Qui no combrega amb la bellesa de la llibertat ha de ser presoner
purri de la solitud, com les puces que salten
De pèl de ca a pèl de ca.

Dels raonaments, en Pau Vadell en fa carnatge:

I és magre el silenci
Si els que et parlen a l’esquena
Porten cicuta als ulls.

I amb els “errors nocturns dels sense terra”, el vers que clou l’obra, frises de tornar a començar la lectura per trobar allò que has perdut entre els versos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *