marginàlies

A les sis del matí d’un dimarts qualsevol res del món no és com és, ni els que s’acaben d’aixecar per anar a la feina. En el bus tot és son estroncada, raó per la qual els gests emperesits de tothom esdevenen actes de cordialitat. No abunden les paraules ni les mirades interessades. El trànsit suportable –sempre hauria de ser així per raons de salut- permet arribar a lloc en poc temps.

Fa bé, molt de bé, caminar sobre les hores prèvies a l’alba, com si ho féssim damunt la rosada que treu llustre a les voravies talment com si ho féssim sobre l’aigua de la badia. Fa bé el fred que et gela la cara i es vol fer camals dels pantalons amunt.

El caminal a les fosques de Can Gazà encara permet entreveure les ovelles que també es treuen la son. Na Júlia, l’ovella que suraren els estadants i que compareix en sentir el seu nom, està a punt de parir per segona vegada i encara no té dos anys. El seu primer nadís, na Cèlia, morí sobtadament en menjar, se suposa, alguna mala herba. La seva mort ensorrà molts gazanencs que, en general, són animalers de mena.

Tan animalers són que un d’ells des de fa gairebé un any dóna menjar cada dia a la closca d’una tortuga que morí fa molt de temps. Està ben convençut que la closca viu, que s’encara com una fura a qui li insinua que està ben atropellat si ofereix lletugues i tomàtigues a un fantasma.

Cau el fred i neix el dia a Can Gazà. I ho fa lentament, sense cap pressa, per recordar a qui s’hi atansa que els paràmetres regulars de les relacions humanes allí van molt a lloure i la desraó o la irracionalitat dominen absolutament tots els racons de la finca i fa bon caps de taula. A Can Gazà res no és com és; tot sura a tres dits de terra o va dos pams per sota, ningú no ho sap. I qui ho vulgui escatir corre el risc de perdre el senderi.