marginàlies

El menut savi està molt emocionat, així ho ha expressat, perquè demà arriben els Reis d’Orient i té una bona llista de demandes per a ells. Sap bé que no li duran tot el que desitja perquè els Reis no volen que cap nin es quedi sense jugueta i reparteixen segons les necessitats.

Ja fa dies que sent potades de cavalls o camells, que encara no els acaba de distingir, i sorolls estranys al voltant de ca seva; estranys vol dir que està ben segur que tenen a veure amb els Reis però no ha acabat d’escatir d’on provenen. I un excés llunyà de llum indica que la caravana reial s’apropa.

S’ha rentat sense que sa padrina “ho hagi comandat” amb el seu germà de dos mesos, que sembla que segueixi els seus deixants de saviesa, i reflexiona en veu alta sobre la màgia dels Reis. Demana per telefonar-los per certificar que allò sol·licitat es confirma, que no pot pus de nervis. I costa fer-li entendre que no tenim el seu telèfon, que per això els escrivim cartes. Mira estranyat i no queda més remei que jugar amb les seves armes: són màgics, els Reis d’Orient, i saben el telèfon de totes les persones del món que en tenen, però ningú no sap el seu. I torna a mirar amb la seva ullada blava de mar estesa per manifestar que no es creu res, però que no convé contradir els Reis; que claudica perquè desitja intensament els regals que ha demanat.

I segueix reflexionant: els Reis d’Orient, coneixen Spiderman? I l’home-aranya? També són màgics a la seva manera. I és en aquest punt que renegues per tu tot dient-te que ja és ben hora que conegui en Pere Sense-por, en Joanet de l’Onso, i fins i tot els excessos d’en Martí Tacó o d’en Pere de sa Butza, superherois nostrats tan capaços com els nord-americans d’adreçar el món amb un dit i un xiulet, i a posar a retxa tots els malvats del món que no coneixen límits.

De fet, ell té molt més d’en Bernadet de La Flor Romanial que del Capità Amèrica. I segurament ja ho sap.