marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de gener de 2018
0 comentaris

LA LLUNA IMMENSA QUE NO TOTHOM POT FRUIR

A les set i poc del matí emprenia a peu el caminal de Can Gazà esguardat per la lluna immensa. Tot callava per sentir les passes que incomodaven les ovelles i el desvetllament silent dels residents. L’olor de cafè a la italiana acabat de fer s’escampava arreu i alleugeria el pas.

Tant d’hora la loquacitat encara dorm a Can Gazà i basta una salutació mussitada per quedar bé. Tanta festa, tant de saraus i tanta pardaleria nadalenca no impressiona gens els gazanencs, que no celebren res –o ben poca cosa- en aquestes dates. Han dedicat molts d’esforços a oblidar allò que els fa mal i no hi ha sants naixements capaços de signar treves en aquests guerres intestines. Per això, estrenen cada any amb més satisfacció que no el dia de Nadal, ja que suposa el retorn de les rutines que més assenten i les quotidianitats que són molt més passadores que els dictats dels mercats i la sensibilitat impostada.

No hi ha sonat mai cap nadala, a Can Gazà, i aquesta delicadesa extrema és d’agrair i aplaudir. El bon gust no té sostre ni fronteres.

Contemplant un grapat de passes lluny els cinc gazanencs que en aquesta hora prenen cafè amb coques casolanes, hom para esment a tot això i no li suposa cap esforç sentir com pren força un calfred que escala l’espinada en pensar en els quatre homes bons i de pau injustament tancats a Soto del Real i Estremera, a Madrid. Quatre infàmies que ens pertorben i ens carreguen la consciència amb uns bastaixos intractables. Amb ells quatre engarjolats la vida de la nostra comuna mai no serà plena.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.