marginàlies

Les banastes (o banastres, com li deim per casa), això és, la “gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar”, segons indica el Diccionari Alcover-Moll, són estris en desús; objectes de museu d’ençà que les brases ja no formen part de l’hivern. Per no parlar del dimoni o miracle, el “tros de canó de llauna o de ferro que es posa dret damunt un braser o fogó perquè establint-se un corrent d’aire s’encengui fàcilment el foc”, segons la mateixa font. I posats a rememorar, hom enyora les vaques –“cadascuna de les taques vermelloses o moradenques que surten a les cames dels qui s’escalfen molt de temps a la vora del foc”- amb les que ens anàvem a dormir i que embogien literalment en entrar en contacte amb la humitat intensa dels llençols.

Això no obstant, altres banastres, és a dir, beneitots o curts d’enteniment, ens omplen malauradament tots els panorames, sobretot els públics, els comuns, els de tots. No cal –ni convé, tot sigui dit- donar-ne exemples perquè qui més qui menys en té fetes llistes més o menys llargues. I, a sobre, molts d’aquests banastres amb projecció pública que malmeten estampes i convivències, també disposen de bons dimonis per encendre la seva dolentia. I ja sabem que els tractes amb un banastra que, a més, és un poc dimoni sol abocar gairebé inexorablement en fracàs absolut.

I el pitjor de tot és que no hem aconseguit activar els antídots necessaris per impedir l’avanç imparable de tanta banastrada endimoniada.