marginàlies

No els cercava expressament, als versos: cercant una altra referència m’he trobat amb ells i m’ha fet bé tornant-los sentir . Ja ho tenen, això, els versos dels mestres. Perquè la fatiga m’acompanya fa dies i no pensa anar-se’n per ara. El cansament com un escarràs entre carn i ungla, la defallença com un batall que et destrossa les temples. I no el pots ignorar: aconsegueix ser el centre de totes les atencions que van de rota batuda. El baldament de cos i ànima aclapara i fins i tot aliena. I tanmateix té dret a fer-se lloc, a festejar la sang i a curtcircuitar les reflexions i les pensades. Per tant, abraç Vicent Andrés Estellés i també cant:

Estic cansat.
Mirava
les hortes, els canyars
que tant estime.
Veig
muntanyes seculars,
Mondúber, Mariola.
Endevine la mar.
Estic cansat. I deixe,
sobre els papers, la mà
com una pedra inútil.
¿No puc estar cansat?
¿I a qui interrogue? ¿Qui
em podrà contestar?
Oh terres estimades
-tarongers, arrossars,
vell animal del riu,
carrers d’una ciutat
de balcons lluminosos-,
que veig com qui se’n va!