LA NEGROR QUE S’EMBETUMA

Tot queda lluny, inabastable,
tot llevat del temor que tira
cap a la por i per això
el son té l’alè fatigat
i es despert sobresaltat
massa sovint. Res no aquieta
l’ànsia ni el temps estrellat
que perd el senderi i la gana.
Volta la sang ben carregada
de coll, fluixa de boca i cames.
Ni el compàs somort del rellotge
tempera la greu feixuguesa
dels instants nous que es liqüen.
Tot són bubotes que esparveren
la gelabror que s’endragona
per defensar-se de la pluja
viva de silencis trencats
com els vidres dels crits salvatges.
Som la negror que s’embetuma.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *