marginàlies

Sovint em diuen que xerr fluix, pot ser massa i tot. En una reunió important i en un indret molt respectuós, dels que imposen reverència, vaig ser el primer en intervenir i al cap de molt poc, les sis persones que m’acompanyaven em demanaren amb un somrís tan educat com imperatiu si podia parlar una mica més fort, que a penes se’m sentia. Vaig estar a punt de morir de vergonya. Vaig seguir parlant amb un to més alt que va plaure als companys de taula i a mi em semblava que ho feia eixordadorament.

Hi he pensat, en aquest moment, avui, en el restaurant amic que ens ha rebut amb la música ambient –maleïda expressió!- un pèl alta. De fet, no m’agrada sentir música mentre faig un cafè o una copa, o em disposo a sopar o a dinar, perquè em fa parar esment en la cançó que sona, si la conec o no, si seria capaç de cantar-la, i em fa perdre el conill de la conversa. I sentint “This is the life”, d’Amy Macdonald, he vist com els peus prenien el ritme de la cançó i la cantava per mi fins que els meus acompanyants m’han fet davallar del nigul escocès que en un tres i no res s’ha posat en el restaurant.

No m’ha costat retornar a la conversa, però en una altra pausa he notat que els veïns de taula que acabaven d’arribar, parlaven més fort que la música, tant que es podia seguir la conversa. I he pensat que, en el fons, comptat i debatut, xerrar fluix és més avantatjós que xerrar fort. Si més no, xerrar fluix no és el mateix que ser fluix de boca o de llengua, o de molles.