EL DESCANS DE LES FULLES

A les quatre de la tarda el parc no atén cap criatura perquè encara són a l’escola. El cafè més concorregut dels entorns els dimarts té tancat i apregona la sensació d’haver tocat la mare de la serenor.

Ningú a la pista de bàsquet; ningú a les zones de joc. Només un jove amb un grapat de cerveses de llauna a un costat i una motxilla a rebentar a l’altra discurseja massa fort perquè tothom el senti però ningú no l’entengui. En un dels bancs més apartats fa seure la follia –o els efectes més planyívols d’alguna substància altament tòxica- i juga ansiosament amb un telèfon mòbil.

Les fulles descansen el seu hàlit melangiós i també maleeixen el brogit dels autos que no minva mai i empresona el parc generós. L’olivera que presideix la vegetació abundant per raons d’edat també es plany d’aquesta calma entre barrots invisibles.

D’aquí a poc la menudència distraurà el sotmetiment i el vol amb cua d’un avió enlairarà el goig de tota la innocència concentrada en uns ulls que no són a temps d’acabar-s’ho tot amb avidesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *