EN ELS SEUS PEUS SEMPRE HI NEVAVA

Cerca l’amor, que ja et trobarà la mort. Amb aquesta frase que li baixava pel coll mesclada amb la bava es despertà gens sobresaltat tocades les onze del matí d’un diumenge fred, amb la llum malalta.

L’havia llegit en el que recordava del somni, que l’havia dut a un excusat llardós d’un bar suburbial decorat amb versos coneguts i d’altres no gens. Somniava sovint que el tornaven a cridar per fer el servei militar i quelcom li deia que aquell vàter il·lustrat tenia a veure amb aquell infern que patí just acabat de descobrir els teguments de la lascívia.

Era la primera nit que havia dormit d’una tibada després d’uns dies atacat per la tos improductiva més impertinent que el despertava manta vegades i contra la qual no hi valien xarops, tisanes o comprimits de rel de malví.

Si senyor és una paraula amb barret, policia és un substantiu amb pistola. A aquesta bretolada no l’havia llegit a cap paret del somni: se li havia ocorregut després de repetir un grapat de vegades la de l’amor i la mort que, al cap i a la fi, també era seva, per molt que s’hagués perdut en l’aire narcòtic de l’inconscient; o del subinconscient, que li deia un amic de l’ànima.

I en els seus peus sempre hi nevava, es digué quan posà els peus en terra. I somrigué com una criatura, i somrient, com si seguís enfilant somnis, recordà que havia d’acabar el treball sobre Rembrandt Harmenszoon van Rijn, el geni Rembrandt, el fill del moliner Harmen, que no va tenir una vida gens regalada i, a sobre, era malgastador. I es torna a enredar en el fons del seu quadre de la noia en el riu. I s’adona novament que Hendrickje Stoffels, la model i amant de Rembrandt, el mira amb tota la polissonada del món i el convida a banyar-se amb ella en aquell rierol com de per riure. I que faci via a cercar l’amor, que la mort ja el trobarà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *