TRENTA DIES TANCATS

Retornant a casa en haver acabat feines inajornables i en ple capvespre, passant per un dels carrers més comercial de Ciutat que ja han vestit –exactament com cada any- de Nadal, pensava en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, empresonats injustament avui fa un mes dia per dia. I amb els altres membres del Govern Puigdemont, evidentment, però el temps entre barrots avança unes passes els Jordis.

Duia el llaç groc que els fa presents en el pit esquerre de la caçadora, ben visible, i m’he entretingut a comptar les persones que s’hi fixaven. I m’he sorprès, perquè n’he comptades moltes. No puc saber si totes elles sabien el significat del llaç, però vull pensar que un bon grapat sí que ho sabien. Però ha estat quan m’he creuat amb un altre home que també el portava, que m’he dit que els Jordis fa un mes que estan tancats de forma humiliant, però que som milions els que sabem que pateixen els efectes d’un Estat colpista i odiós, i que els encoratjam a mantenir-se ferms en les seves causes. Ens hem somrigut, els dos llaços primers, i en veure el segon, al somriure hi hem afegit un rictus d’aflicció i amb el tercer una salutació breu de complicitat.

Trenta dies, en aquest cas dels Jordis, són una eternitat i cada dia que passen entre barrots, una humiliació més en l’escala dels greuges infringits al Principat, la seva ciutadania i les seves institucions. Convé no oblidar-ho mai; mai. L’Estat espanyol frueix de mantenir empresonades deu persones íntegres i bones, i d’humiliar-les, com també ho ha fet amb el Major Trapero, rebaixat a tasques administratives. És la marca Espanya, estúpid, sembla que em digui un senyor d’edat que s’ha encarat amb un marrec en bicicleta que la fregat i ha estat a punt de fer-lo caure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *