ELS FILLS DE LA BESADA EN ESPERA

Anant cap a les terres mallorquines de call vermell un dimecres de tardor a punt d’entrar en el capvespre, el cel pàl·lid semblava una mar tan aquietada com nostrada i els nombrosos núvols rogencs, illes de tota mida amb un cor immens just en el centre que bategava de forma ben perceptible, com si les illes fossin de matèria mal·leable.

Anava a veure els néts, en Pau, quatre anys de saviesa plena, i en Jaume, cinc dies tan sols de dormir i mamar, i aquell oceà que feia de volta celeste m’entremaliava les pensades. Parava esment a la força amb què t’atreuen les persones criatures encara –que són, sense cap mena de dubte, les més enteres i entenimentades- que estimes; en la manera com te transformen les emocions i l’estimera i et fan veure panorames ignots on tu només hi veies un caramull desordenat d’ombres. I com més endins em feia en aquestes percepcions, més atenció prestava als fills dels nostres presos polítics. En com viuen una situació familiar que no entenen i que no és explicable si abans no has fet una bona sèrie de salts mortals amb tirabuixó en la matèria grisa per mirar de trobar un fil de pensament clar, ple i gens angoixant.

Clar que també pensava en els presos, en els deu tancats en el nostre nom; en l’enyor que els acora i glaça, però tenen a mà i en esma tot de recursos per reconvertir el bleix en força. En canvi el fills de pocs anys no veuen el pare o la mare i endevinen que tot són excuses per no dir-los precisament i exacte què ha passat, per què han desaparegut de cop i volta.

Contemplant les illes rogenques de matèria mal·leable em deia que caldria escriure’ls, a aquests fills de pare o mare momentàniament absents, però no sabria què dir-los si no puc esmentar el lloc on es troben ni els motius pels quals hi són. I tanmateix bastaria dir-los que els estimam com estimam els seus pares o mares.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *