Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

8 de novembre de 2018
0 comentaris

…direm el que tu i jo sabem…

Erich Fromm“La por a la llibertat” és un llibre que em va impressionar, potser perquè el vaig llegir al moment oportú. Erich Fromm hi analitza com una societat civilitzada com l’alemanya va caure en el nazisme. Ser lliure, diu Fromm, implica assumir responsabilitats, perquè hem de prendre decisions. La barreja de mandra i por a assumir-les fa que segons com preferim obeir a ser lliures. Fa lleig, per això enlloc de reconèixer-ho fem veure que no som conscients de què fem -i de què no fem- i de les conseqüències de les nostres negligències deliberades. Tanquem els ulls i ens fem els ximples.

No en recordo els detalls, però Fromm parla del nazisme ens uns termes de brutalitat i de degeneració intel·lectual i humana que em va sobtar molt que hagués escrit el llibre al 1941, abans que el món “descobrís” l’horror dels camps d’extermini (oficialment no es va saber fins al final de la guerra). Primer vaig pensar que Fromm havia estat un visionari, un home amb una lucidesa extraordinària. Després vaig entendre que no, que simplement tenia els ulls oberts, i que qualsevol que els hagués tingut ja podia saber –com ell sabia- què estava passant. I què passaria. Però la majoria de la gent -no només a Alemanya- s’estimava més tancar els ulls i no assumir responsabilitats, no ser lliure.

La ràpida degradació del nivell democràtic i de decència a Espanya m’hi ha fet pensar. No es tracta només de la degradació de l’Estat (de les decisions judicials al tràfic d’armes de ministres i el cap d’Estat) sinó de tot el país. Feministes congratulant-se d’un govern perquè hi ha majoria de dones, passant per alt que el ministre de l’Interior ha estat condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans perquè mentre era jutge es va negar a investigar una denúncia de violació comesa, a una caserna del País Basc, pels guàrdies civils que havien detingut la dona. Humoristes considerats progres demanant públicament perdó per un gag amb la bandera espanyola que, recalcaven, no tenia cap intencionalitat política. Hi ha tants exemples… Si una cosa podem aprendre de l’1 d’octubre és que al darrere d’aquest Estat feixista hi ha un país sociològicament feixista.

A principis dels 90 em van trasbalsar les imatges que arribaven de Belgrad i altres ciutats: gent acomiadant amb eufòria i honors els milicians serbis que se n’anaven a Croàcia, primer, i a Bòsnia, després. Tots sabíem a fer-hi què. Al setembre del 2017 me les van recordar les imatges que ens arribaven de varis llocs d’Espanya, on s’acomiadava la policia nacional i la guàrdia civil que marxava cap a Catalunya amb l’eufòric ”¡A por ellos!”. També ells sabien què hi anaven a fer.

PS He llegit el manifest Som el 80. Molt maco, però em sembla un altre exercici de fer veure que. No crec que el 80% dels catalans vulgui un referèndum. Si fos així, l’1 d’octubre la participació hauria estat del 80%. Si fos així, el 21-D els partits que dos mesos abans es van manifestar amb Falange i la Fundación José Antonio, i que es van aturar a la comissaria de la Via Laietana per aplaudir i cantar “Esta es nuestra policía”, no haurien passat del 20% del vots. En van treure el 43%. Potser va essent hora que comencem a dir les coses pel seu nom.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.