Ens naixeran magraners a l’esquena
si seguim apostant per les renúncies.
Perdrem tots els dits i els dots per crear
si no liquidam d’un sol cop els deutes
amb un passat que s’entesta a seguir
fent-nos quan li rota el serra mamerra.
La inseguretat és bella i molt cares
són les rialles que no esperen res
més que la seducció de l’abisme.
Del cel vindrà la runa i de la terra
la nostra saviesa passatgera.
L’esperança no és oracle ni senda
perquè és en la dissimulació
on hi congria el reconeixement.
Pesen tant les humiliacions!
És tan profund el mirar d’una llàgrima!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!