marginàlies

A dues hores i mitja de la compareixença del president Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya per proclamar allò que ha de proclamar com a conseqüència del Referèndum apallissat de dia 1 d’octubre; a dues hores i mitja de l’hora de totes les hores, res millor que retornar a Joan Alcover i al seu poema “El voltor de Miramar” (1902) que comença demanant: “És ver que val la pena de plànyer mon silenci?”.

Interessen, sobretot, els versos 41 a 64 i que diuen:

Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia
de l’heroi qui mossega els ferros de sa gàbia,
arriba a esmortuir-se dins l’habitud servil,
i l’àguila es fa ximple i l’home es torna vil.
Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa.
Els ossos se rovellen i l’esperit també.
Vol llibertat l’il·lustre voltor?… Doncs ja la té.
No es mou; hem d’arruixar-lo per aconseguir que surta;
Prova d’alçar-se, pega una vola curta,
i cau; en pega un altre i es posa a un turó.
Passa la nit. Els herois no van al refetor…
Rastreja una llocada, perquè té fam el pobre,
i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;
i es troba, si la flaire d’un ase mort l’atreu,
que altres hereus del monstre botxí Prometeu,
deixaren, atapeint-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no és per ell la glòria d’omplir el seu gavatx
amb tràgiques despulles de brega i de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
I sent que la campana de Trinitat el crida,
i, fent la torniola, s’acosta a sa presó,
i dins la gàbia espera l’arxiducal ració.

Això: “no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa”.