marginàlies

La llum és una rella que no té pressa, escriu el mestre que llegeix Homer exposant la closca al sol que ja no crema. I de cop suspèn la mirada enllà del llibre i recorda el tren que li portava històries en paper i se’n duia els monstres que l’acuitaven les nits d’hivern entre tapament humit. Acabava de conèixer l’ànima de les lletres i ja les entrunyellava per poder dir allò que sentia dins, en el ventre, encara que no ho digués a ningú. I també retorna la xalina de sa mare, i l’escopidor de la barberia de casa, les molles per collir figues de moro que tan geloses tenia son pare i el primer plumier, que li regalà el seu padrí de fonts, un home bo que estimava un altre sense amagar-se’n i sense témer el càstig que li poguessin donar. El padrí de fonts morí atropellat per un auto de la policia que encalçava uns lladres i l’home que estimava, en no poder tenir-lo a l’abast, decidí ser mar després de mirar una bona estona els esculls que jugaven amb la pluja que queia molt menuda. La llum és la sang del temps, torna a escriure al marge de La Ilíada, que infarta els cors dels que creuen que la llum és una rella que mai no deixa de solcar la mirada de la mar.