marginàlies

El silenci granític que s’ha fet més enllà del Principat, en terres espanyoles arxipèlag balear inclòs, sobre els atacs i la persecució implacables del Govern estatal als drets d’expressió, de reunió i a la informació dels ciutadans principatins, per esmentar-ne només tres, és eixordador. Esborrona no sentir cap veu principal, individual o corporativa, que digui prou, com si aquests atacs i persecució no els afectàs gens; com si els semblàs bé i tot que s’ofeguin els drets i les llibertats dels principatins.

Davant l’entrada de la Guàrdia Civil a alguns mitjans de comunicació i a les amenaces a d’altres, no hi tenen res a dir els col·legis de periodistes estatals? Davant les amenaces als alcaldes, no hi tenen res a dir els altres alcaldes espanyols? On són les veus –individuals o corporatives- que mentre encara vivia el dictador cridaven a favor de la llibertat? A l’arxipèlag, no hi tenim res a dir davant els tropells que suporten amb un aplom exemplar els germans principatins? No hi han de dir res amb la veu amplificada la societat organitzada en partits polítics, organitzacions sindicals i d’altra mena?

Aquest silenci còmplice, que no vol veure que al Principat de Catalunya s’hi juguen els drets de tots, esberla cervells. I a aquest silenci tristíssim li convindria llegir el conegut poema de Martin Niemöller que diu:

Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que pogués protestar.

Aquesta traducció és la que presenta Víctor Gayà en el seu poemari “Variacions Niemöller”, Avant editorial 2016. Un text, per cert, que tal com diuen i fan els temps d’ara mateix per les nostres contrades, cobra una vigència aclaparadora.