marginàlies

L’abraçada dels pares del nen de Rubí mort a l’atemptat de dijous dia 17 a la Rambla de Barcelona i Driss Salym, substitut de l’imam de la mesquita d’aquesta ciutat, escruix de bon de veres. S’ha de ser molt enter per assistir amb un aplom d’esberlar murs a una concentració en homenatge al teu fill que acaba d’estrenar eternitat per una bogeria que no treu cap enlloc. I de part de l’imam, s’hi val valor mostrar cara quan molta gent t’assenyala sense fer-ho coneixedor, de cua d’ull, murmurant qui sap què.

Pot ser sí que aquesta abraçada esdevé un punt capital en el procés de dol d’uns i altre. Potser també que tots necessitàssim aquesta imatge de fraternitat ben entesa com a corol·lari de tot el que s’ha viscut i com a conseqüència del terror esbrocat. Com sigui, l’abraçada, el plany de l’imam, el gest de la mare prenent-li la cara per deturar la seva caiguda, la seva derrota, és tota una lliçó que tanmateix costarà que aprenguin qui més la necessiten. I al capdavall, pensant-hi bé, és el cancell i la imatge que presidirà –encara que no hi sigui- la concentració de demà dissabte.