NO TINC POR

De por, després dels atacs a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, no en tinc. Ràbia, molta; tota la que puc contenir. Ràbia que a casa meva corri esbojarradament la sang. Una ràbia que s’escampa per totes les canonades de les reflexions. Traüllar per les xarxes socials, principalment facebook i twitter, em va fer –i em fa!- enrabiar força en veure que l’odi segueix convocant excessius adeptes; en veure com la catalanofòbia es deixava –i es deixa!- sentir amb força aprofitant barroerament i grollera la tragèdia; en comprovar que la lluita contra aquesta brutalitat no es guanyarà mai si seguim alimentant l’adhesió a la ignorància, criminalitzant a tord i a dret, assenyalant allò i qui res té a veure amb aquestes morts estalviables.
No tinc por, però enrabia l’ús que es fa de les imatges de la sagnia, tant a les xarxes socials com en els diaris; tant des de l’aparent professionalitat com des de l’amateurisme amb pretensions. Gens de por no tinc, però m’enfureix comprovar que els que prenien imatges del drama des dels mòbils i les penjaven immediatament a les xarxes socials, no correguessin primer a auxiliar els ferits. No tinc por, però m’avergonyeix el comerç que es fa amb les víctimes que encara no tenen nom i llinatge, que no coneixem, però que hi són dolorosament; són el rovell de la tragèdia. No tinc por però m’exaspera fins al vòmit que el pensament únic –l’únic pensament que tenen els curts de gambals i mires- encara es vulgui fer lloc en un drama que ens ateny a tots, és a dir, a la infinita diversitat de pensaments i mires. No tinc por, estic trist i enrabiat. I tanmateix és aquesta ràbia la que em dóna la força per dir que no tinc por.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *