marginàlies

De por, després dels atacs a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, no en tinc. Ràbia, molta; tota la que puc contenir. Ràbia que a casa meva corri esbojarradament la sang. Una ràbia que s’escampa per totes les canonades de les reflexions. Traüllar per les xarxes socials, principalment facebook i twitter, em va fer –i em fa!- enrabiar força en veure que l’odi segueix convocant excessius adeptes; en veure com la catalanofòbia es deixava –i es deixa!- sentir amb força aprofitant barroerament i grollera la tragèdia; en comprovar que la lluita contra aquesta brutalitat no es guanyarà mai si seguim alimentant l’adhesió a la ignorància, criminalitzant a tord i a dret, assenyalant allò i qui res té a veure amb aquestes morts estalviables.
No tinc por, però enrabia l’ús que es fa de les imatges de la sagnia, tant a les xarxes socials com en els diaris; tant des de l’aparent professionalitat com des de l’amateurisme amb pretensions. Gens de por no tinc, però m’enfureix comprovar que els que prenien imatges del drama des dels mòbils i les penjaven immediatament a les xarxes socials, no correguessin primer a auxiliar els ferits. No tinc por, però m’avergonyeix el comerç que es fa amb les víctimes que encara no tenen nom i llinatge, que no coneixem, però que hi són dolorosament; són el rovell de la tragèdia. No tinc por però m’exaspera fins al vòmit que el pensament únic –l’únic pensament que tenen els curts de gambals i mires- encara es vulgui fer lloc en un drama que ens ateny a tots, és a dir, a la infinita diversitat de pensaments i mires. No tinc por, estic trist i enrabiat. I tanmateix és aquesta ràbia la que em dóna la força per dir que no tinc por.