marginàlies

Les companyies de vols low cost han permès traslladar-se d’un punt a l’altre del globus terraqüi a preus més o menys assequibles als de butxaca poc fonda. N’hi ha que sostenen que per això han democratitzat els viatges. No ho sé, si va a dir ver. I si a sobre ets jove i mires de trobar els allotjaments més avantatjosos, amb una guardiola engreixadeta pots plantar-te a l’altre cap de món, allà on no fa tant sols hi anaven els aventurers per escriure’n cròniques apassionades.

N’Esperança filla, aprofitant tots els avantatges del low cost i la força i adaptabilitat de la joventut decidí anar-se’n un dies al Quebec, a Canadà. En la ruta que es marcà, havia de passar uns dies a Mont-real i li vaig demanar que, en ser-hi, seguís per mi les passes de Leonard Cohen.

Tant ella com jo som mitòmans irredempts i acceptà de bon gust la proposta. D’allí m’ha duit d’ell el llibre “Étrange musique étrangere” i ha respirat com si jo hi fos els indrets del barri on visqué, un punt anglòfon en un espai francòfon. Li vaig fer perdre molt de temps a la recerca d’on reposa i tanmateix no ho trobà. És igual, tanmateix Leonard Cohen segueix dient amb la mateixa veu de trencar closques ferrenyes com abans de retirar-se definitivament.

N’Esperança, ves per on, no va trobar l’indret on descansa qui no es cansa de dir “You want it darker / We kill the flame”, però em va fer un retrat de Mont-real que estic segur que agradaría força al fill del camiser de Westmount.
Diu n’Esperança que “Mont-real és tan lliure que no fa olor de res i de tot. Fa olor del que tu vols en cada moment: simplement has de tancar els ulls i concentrar-te: aquella olor t’arribarà de la botiga del cap de cantó, del souvenir de dos carrers més avall, o de la persona que t’acaba de passar pel costat. És la ciutat on l’amor ho fa tot possible: dones molt lletges amb homes preciosos; dones precioses amb dones lletges. Alts, baixos, grassos, magres, rics o pobres. És igual! Aquí els ulls s’enamoren de peganyes. Viuen amb tanta normalitat la llibertat, que hi ha parelles per a tots els gustos: veus matrimonis de gent molt gran que encara van agafats de la mà i ella és negra i ell blanc (o viceversa). Veus parelles de totes les edats entre occidentals i orientals. Veus gent del mateix sexe que senzillament s’estima i ningú els mira malament, ni els insulta, ni els apallissen. Al contrari, tota la ciutat (i es país) és molt gayfriendly. Aquí els gratacels no són imponents, conviuen passivament amb la resta de panorama”.

Un regal extraordinari.