marginàlies

Les flors de les pasteres dels pujadors de la clastra dels prodigis també pateixen de valent la calor d’aquests dies i que, segons sembla, no se n’anirà aviat. Resisteixen la cremor com els més sensibilitzats els abusos de poder i els obusos dels megarques, i torn a recordar Alexandre Ballester, que fa un mes va fer sis anys que se n’anà a fer de cronista de l’eternitat.

El moix més jove dels entorns descobrí fa uns dies la seva ombra i d’aleshores ençà s’hi baralla amb una ferotgia que esvera. I la criatura sàvia no perd la juguera per molta calor que faci i omple de joguines i freses entenimentades la llar miraculosa. És davant aquest panorama de qüestions que no transcendeixen l’àmbit d’una ullada distreta i acalorada, que hom s’adona que la vida no deixa racó sense aire. No hi caiem, en aquests detalls de món que magnifiquen l’alenada perquè la calor aclapara i fa volar ventalls i faldes.

Són aquests fragments de l’existència més plena els que ens fan dir que no passa res o que la quietud que imposen hauria de ser permanent encara que una mica més refrescant, si no és demanar massa. Emperò els meteoròlegs més preparats ja ens han advertit que de calor intensa i embafadora n’hi ha per uns quants dies. A beure molta d’aigua i a regar les flors perquè continuïn resistint com els irreductibles que encara queden per molt que sigui des del racó més poc freqüentat de la llar o del casal del poble.